Va ser el 1986, a la meitat del cicle olímpic, entre Los Angeles i Seül. Era aleshores, qui ho diria avui, un nedador correcte que somiava encara –tenia 15 anys– a baixar del minut en 100 lliures, que tampoc no era demanar gaire, i de l’1’ 10” en 100 braça, això sí que hauria tingut mèrit. Mai ho vaig aconseguir. Al lío: al setembre vam anar com cada estiu a la Tussols-Basil, travessa clàssica del calendari. L’aigua, tan glaçada que ens havíem d’untar el cos amb oli, i era com si res. Va córrer el rumor que entre els participants hi havia el nord-americà Pablo Morales, aleshores només campió del món dels 100 papallona. A Barcelona 92 se’n va endur l’or, però això encara no ho sabíem. Ens vam enganxar a ell a la sortida, ens vam llençar a l’aigua... i ja no el vam tornar a veure. Va guanyar de carrer, amb rècord inclòs.

Ho he recordat aquests dies veient les proves de natació a París. Avui les figures són Léon Marchand, Ariarne Titmus i Katie Ledecky. A l’època eren Michael Gross, Matt Biondi i Vladimir Salnikov, per no parlar de Sergi López, bronze a Seül, que era la meva prova. Tot plegat és pelet trist perquè remet a la fugacitat de tot: qui se’n recorda, avui, de la glòria olímpica de Sergi López, fins i tot de Gross i de Biondi? Val que he nedat amb Pablo Morales, que és gairebé com guardar fusta al moll, mais où sont, les neiges d’antan

El meu segon record olímpic és el de la vegada que vaig ser entrenador de la selecció de waterpolo, i em refereixo a l’andorrana. Va ser al rodatge de 42 segundos al Pas de la Casa. Amb els xavals dels Taurons vam intentar plantar cara al combinat d’Estiarte, Aguado i companyia, que a Barcelona es va endur la plata, i el cert és que no només no vam rascar bola, sinó que a la versió final de la pel·lícula van tallar la seqüència on se’m veia de passada aixecant a crits la moral de la tropa.

I hi ha a qui el diploma de Monica Doria li sembla poc. Mare meva.