Sovint fem suposicions precipitades i elevem percepcions subjectives, parcials per definició, al rang d’observació general. Tanmateix, la reiteració de patrons observats pot indicar, si no es confonen les coses, una tendència certa. I podria aproximar-se força als resultats de reculls estadístics exhaustius, a dades extrapolades que, malgrat que mai són absolutes ni plenament objectives, si estan extretes amb rigor tenen el doble valor de la informació altament fiable i de la interpretació crítica que se’n faci per tal d’entendre millor els fets, i, si s’escau, cercar l’optimització de qualsevol realitat que sigui francament millorable.

No tant com la crisi de l’habitatge, necessitat bàsica que requereix solucions urgents, però penso que la situació precària de la llengua pròpia del país també mereix major atenció, protecció i foment. Perquè el llenguatge també és casa nostra, “la casa de l’ésser”, en deia Heidegger posant en primer terme la poesia, atès que hi ha un pòsit i una manera singular de veure el món que les manifestacions de la llengua vernacla difonen i alhora conformen. I com que la identitat andorrana està sotmesa a polítiques desintegradores i als efectes nocius d’una globalització que menysté cultures minoritzades, parles autòctones i tradicions locals, és preocupant l’estat de la qüestió que desvela un estudi de la lingüista Carla Piñol presentat per la nova Plataforma Andorrana per la Llengua, presidida per Marc Vila.

Allò que intuíem per experiència i sensació, i que anàlisis anteriors corroboraven, es confirma de nou. Als establiments de l’eix comercial central (Meritxell, Carlemany i confluències) l’idioma oficial és usat amb espontaneïtat minoritàriament. Sort que no s’ha triat el Pas de la Casa i Arinsal! Sense entrar en detalls ni en la casuística de l’informe, queda demostrat una vegada més que la persuasió, la facilitació de formació gratuïta i l’obligatorietat no són suficients, que inclús arriben a ser contraproduents quan la diglòssia l’abona el desinterès de treballadors i la reticència d’empresaris. Potser s’hauria de trobar una línia de prestigi a seguir entre l’intervencionisme sancionador (fins ara nul) i la feina de promoció (fins ara poc efectiva). I no es tracta de predicar el monolingüisme. Tampoc d’imposar l’hàbit de fer servir prioritàriament el català. Això sí, són vitals una conscienciació col·lectiva; la potenciació del sentiment de pertinença (especialment per als nouvinguts), tan relacionat amb el benestar, i tota mena d’accions que institucions públiques i privades haurien d’endegar a fi d’assolir precisament els objectius de la nova entitat: increment de l’ús, qualitat i inclusió. I, sobretot, cadascú dels que estimem la nació andorrana passada, present i futura, actuar com demanava l’escriptor Toni Sala en una entrevista d’Andrés Luengo publicada fa uns dies al Bondia, amb responsabilitat lingüística.