Pels escaldencs, quan es parla de Sant Pere Màrtir ho associem a l’església parroquial, sota l’advocació d’aquest desconegut Sant (de pares càtars!), nascut a Verona l’any 1206. El que potser no sap la majoria és que Sant Pere Màrtir va ser canonitzat només 337 dies després de la seva mort, el Sant més ràpidament canonitzat de l’Església catòlica!
Aquest sacerdot dominic va ser un gran predicador. La seva gran eloqüència feia que la gent s’apinyés per escoltar-lo. El papa Gregori IX (Ugolino di Conti), un dels millors amics de Sant Francesc d’Assís, el nomenà cap a l’any 1234 inquisidor general pels territoris milanesos pels seus profunds coneixements teològics i el seu gran zel per les ànimes. El mateix any de la seva mort ja va predicar en un dels seus sermons que hi havia un complot contra ell i instava la gent a deixar-los tranquils tot dient: “Després de la meva mort seré encara més poderós.” Poc després l’assassinaven en un bosc amb un cop de destral al cap. I en un darrer acte de fe, amb la sang que li sortia, va poder escriure a terra “crec en un sol Déu”.
Però no sempre l’antiga església d’Escaldes ha estat sota l’advocació de Sant Pere Màrtir. De fet, quan es va construir al segle XVI, es va dedicar a la Mare de Déu Immaculada. Fou precisament Joan Ricart, un mercader d’Engordany, qui l’any 1520 va obtenir del copríncep Joan Després un permís per erigir un altar dedicat a Nostra Senyora de l’Esperança, Sant Sebastià i Sant Pere Màrtir a la capella per ell mateix edificada ad ponte de les Caldes. Poc després va encomanar aquesta església a la parroquial d’Andorra i al seu consell comunal, però, com ja passava aleshores, la capital va deixar de tenir-ne cura i el fill del fundador, Bernat Ricart, va reclamar la devolució de l’església veient l’abandó en el qual es trobava.
L’any 1603 la confiava a la Confraria de paraires i teixidors de Sant Pere Màrtir i Sant Ivó de les Caldes, els estatus de la qual eren aprovats pel copríncep Andreu Capella el 13 de febrer del 1604, essent instituïda “a la capella de Sant Pere Màrtir i Sant Ivó de l’església de Santa Maria de les Caldes”. Com a anècdota, cal recordar que el 1602 alguns escaldencs de soca-rel van aconseguir del vicari general del bisbat d’Urgell, Josep Gismond Soler, tenir un sagrari amb la reserva eucarística. I el 1608, el també vicari Cosme Tàrrega autoritzava els escaldencs a tenir cementiri propi.
Les demandes van continuar fins al 1613,on el prohom escaldenc Tomàs Perenalt demanava al rector d’Andorra, Ildefons Companyó, que calia un prevere titular que residís a la població, però això no es va resoldre fins al segle XVII, amb Antoni Muntanya, que fundà el benefici de Sant Pere Màrtir i Sant Ivó. Però ja sap tothom que la capital no ens ha ajudat mai. També ens costà quasi un segle aconseguir la independència com a parròquia... Però com deia Epictet de Hieràpolis fa dos mil anys, l’enveja és l’adversari dels més afortunats.