Fernando Castro ens va visitar al cicle de conferències Transversals el 2021, a Escaldes. Hi va parlar de bienalisme, concepte per analitzar algunes de les tendències globalitzadores de l’art contemporani. El seu darrer llibre és Sin escapatoria en el planeta de los simios. Maquinaciones y perplejidades sobre arte contemporáneo (2023) i hi diagnostica, de nou, el ritme d’aquesta contemporaneïtat sobre la qual el títol ja és prou eloqüent. Aquesta darrera obra complementa les anteriors, Mierda i catástrofe (2014) i Estética de la crueldad (2019).
De l’antropocè, és a dir, el període geològic en les edats de la Terra en què l’ésser humà afecta les dinàmiques del planeta sense possibilitat de reversió, als NFT i l’art de la criptomoneda, la IA, l’idiotisme i la dictadura de l’egoisme, del narcisisme i de l’exhibicionisme, la impossibilitat de la utopia, el bienalisme, per suposat, i el procés general de banalització i narcotització de la producció artística i de les nostres pròpies vides, aquesta és la matèria del diagnòstic, sense menystenir la pandèmia que, com a teló de fons, recorre o accelera certes tendències. Tot plegat per concloure que, efectivament, no es pot fugir al planeta dels simis. Però, per què el planeta dels simis?
El planeta dels simis és el títol de la pel·lícula de 1968 dirigida per Franklin J. Schaffner i de la novel·la de 1963 escrita per Pierre Boulle. Castro pren totes dues produccions comparant-les al darrer capítol de la seva obra. Totes dues obres es van concebre com a contrautopies on els humans, viatjant a través de l’espai, descobrien que el futur era, per dir-ho d’alguna manera, la involució, i on els propis somnis de progrés s’havien convertit en la causa de la caiguda i autodestrucció de l’ésser humà i de l’ascens dels simis. A totes dues obres els simis exerceixen el poder i el saber sobre els humans de la mateixa manera que els humans l’han exercit sobre els simis, de manera que els humans són considerats éssers sense esperit. Aquesta inversió, clau en la trama, porta la indagació dels herois de la novel·la i de la pel·lícula a la descoberta de la causa del nou ordre. Així, tots dos acaben sabent que la font de les desgràcies és la que, en diré, sense entrar en detalls, racionalitat humana enverinada –el fragment de l’estàtua de la llibertat al final de la platja.
Per Castro el caràcter d’aquestes obres és inquietant, i ho és perquè actuarien com a reflex de la pitjor cara de l’esser humà, inquietud que es manifesta contemporàniament arreu, allà on es miri, d’aquí el títol del llibre. Ho resum amb concisió el següent extracte: “Los simios (nuestra identidad inquietante y reprimida) están por todas partes. La travesía espacial y la peregrinación por el desierto, los experimentos encefálicos y la arqueología en pos de la verdad [que estructuren ambdues obres], nos devuelven a un mundo que és un atolladero”.
Es pot fugir de la banalitat regnant? Tot i que no ho sembli, crec que és a això al que ens convida Fernando Castro amb aquest llibre.