Com cada any en aquesta època, va tenir lloc el debat d’orientació política al Consell General. El cap de Govern pronuncià un discurs llarg i intens, amb un contingut interessant pel fet d’anunciar amb clarividència projectes i anhels per al futur immediat del país.
Hi hagué les intervencions dels presidents dels grups parlamentaris, exposant els posicionaments propis, tot assentint o criticant les aportacions de l’orador que els havia precedit. Una bassa d’oli fins que explotà l’escàndol!
Una nota discordant va sonar, en boca del president del grup L’A, qui va descarregar una potent diatriba en contra del president del grup del PS, tot titllant part de la seva intervenció de plagi flagrant d’un paràgraf de l’ideari polític del partit espanyol Más País.
El senyor Pere Lopez Agràs va quedar atordit i enrojolat, i amb rostre demacrat. Segurament que se sentia traït i havia d’encaixar un oprobi públic desmesurat. Els partits de la majoria hi van sucar pa i van arremetre sense continència contra el contrincant. El rebombori va ser majúscul i la controvèrsia va fer que l’exposició del cap de Govern aparegués com deslluïda i aigualida. El guirigall estava servit, tant al Consell General com als diaris i al carrer. El senyor Xavier Espot, amb el seu habitual tarannà i estoïcisme, va condescendir i declarà que “l’error és humà.” Un bon ànim de treure-hi ferro i calmar els esperits més bel·licosos.
Com i de quina manera algú havia anat a descocar aquell passatge i l’havia copiat literalment, introduint-lo en el text del discurs? Doncs, senzillament, un pretès assessor d’estratègia i comunicació del partit. Un exemplar únic i sui generis, que ja era conegut al país anys enrere, quan un tal Martí Petit regnava a Escaldes. Un menut personatge descarat, que pressionava els periodistes per afavorir el seu mentor, al qual va ridiculitzar fent-li inaugurar cinc metres d’una voravia i declarant, com la cançó de l’enfadós, que l’obra havia costat menys del pressupostat i que s’havia acabat abans del previst. A fe de Déu que era un element de témer i que continua en el mateix camí i el mateix desvergonyiment, després d’haver migrat cap a Catalunya a assistir un conseller democratacristià de la Generalitat. Només arribat a Andorra des de Manresa va dirigir-se al Comú d’Andorra la Vella a lloar els seus dots. Però no els va convèncer. Doncs, cap a Escaldes falta gent!
I a fe que n’ha muntat una de bona, i l’han fotut al carrer, ipso facto, sense miraments. Qui va propiciar la seva contractació s’ha cobert de glòria. 
Els mercenaris no entenen de fidelitat ni de lleialtat, només de lluïment i vassallatge al millor postor. Però tot quedarà com una tempesta en un got d’aigua, com digué Ciceró. Els companys han fet pinya a l’entorn del seu líder, i això es recordarà com una sucosa anècdota. “Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.”
Sortosament hi ha persones que s’han fet estimar i les recordem més que mai quan marxen per sempre. És el cas de l’Emili Pérez, que va morir a l’edat de 88 anys i amb el reconeixement de tots els que vam conèixer-lo.
El recordo molt bé de quan, ben jovenet, acompanyava la mare a comprar, sovint a la xarcuteria Caballol, on el senyor Vicenç i la senyora Conxita atenien tan amablement els clients. Era a finals de la dècada del 1950. L’Emili, sempre impol·lut, amb el seu davantal blanc immaculat s’erigia en animador del negoci, simpàtic i ocurrent, constantment amb la rialla a la boca. Era de la broma i tenia sortides xocants que feien riure les clientes.
Però l’Emili Pérez també tenia una altra habilitat, que era la seva passió. Cantava com un rossinyol i entonava com un professional de la lírica. Vivia el moment amb passió quan es produïa en públic, a la sala d’actes del Centre Moral i Recreatiu, on tenia molt èxit i estrenyia el cor dels assistents.
Tota la família hi acudíem per escoltar el seu cant i la qualitat de la seva veu potent, temperada i agradosa. Fou, igualment, el pal de paller de l’Orfeó Andorrà durant moltíssim temps. Els darrers anys assistia amb la seva esposa a tots els concerts de la Temporada de Música i Dansa.
Cal retre-li homenatge perquè s’ho mereix i per no oblidar-lo mai. Popularment era conegut com el Xarrampim, per l’excel·lent interpretació que feia de El petit vailet: “Jo soc el petit vailet cansadet de molt camí per veure el Jesús diví. Xarrampim, xarrampim, xarrampia, xarrampim, xarrampim, xarrampó, xarrampim que Josep i Maria tenen un petit minyó.”