Em va sorprendre trobar, en una posella d’uns grans magatzems del país dedicada als llibres de cuina, una investigació periodística sobre l’Opus Dei.  Tot fullejant-lo vaig poder llegir que, entre moltes altres coses, s’hi parlava de l’ensulsiada del Banc Popular, per la qual cosa em va quedar clar que no era un llibre de receptes, si més no tradicional. Just al costat hi havia un exemplar titulat Piense y hagase rico que costava poc de lligar amb un altre que hi havia més amunt, Cocina rico todos los días.

Ambdós títols poden remetre al cuiner Karlos Arguiñano, prou conegut pel seu mantra “rico, rico”. És fàcil creure que cuinar li ha permès fer-se ric.  Una mica més enllà, també hi figurava un recopilatori  amb tres obres del premi Nobel de l’any 2023, John Fosse, titulat Septologia. A la portada es veu una ampolla –potser per això estava en aquests prestatges–  que conté un paisatge. I una mica més amunt, un altre volum titulat, Antimeditaciones, que, segons la sinopsi de la portada, ens suggeria trobar el que no ens va explicar  l’emperador Marc Aureli sobre l’art de viure, en les seves Meditacions.

Tot pensant que, entre els llibres de cuina hi hauria fet més patxoca un text on es recollís el pensament de l’emperador Tiberi –si és que n’ha arribat algun als nostres dies– no vaig saber si, aquella desubicació era per desídia o, qui ho sap, era una nova estratègia de màrqueting. 

Pocs dies després, voltant pels carrers de la Seu, vaig descobrir una nota manuscrita en un paper, provinent d’un bloc, on es podia llegir: “Molta música i moltes coses van passar a LA SEU en aquells anys. El llibre Crònica d’ahir ho explica. Demana’l a les llibreries i al quiosc de premsa”.

Poca estona després em feien saber que, en un banc a l’altra punta de la ciutat, se n’hi havia trobat una altra. El primer que vaig fer va ser buscar el títol a les xarxes, fet que em va portar a un nombre elevat d’entrades però en cap es parlava de la Seu i del llibre. Per tant, continuava sense saber-ne l’autor i si, en realitat, el llibre existia. Vaig optar per anar fins a la llibreria a demanar-ho i fins i tot li vaig demanar al llibreter si en sabia res de les notes que havien aparegut pels carrers. Em va ensenyar el llibre però va aixecar una cella en escoltar la curiosa tàctica publicitària que s’havia emprat per donar-lo a conèixer: “Es tracta d’un llibre autoeditat”,  em va comentar. Sense editorial que en faci publicitat, sense ressò als mitjans, com ara televisions i ràdios locals, i sense figurar a les xarxes,  cal esperar que arribi al gran públic a través de la qualitat del text, i a partir d’aquesta, que s’endegui el boca-orella.  Una possibilitat que, de ben segur,  li estalviaria d’anar a espetegar a la secció de llibres de cuina.