Ens situem davant d’un mapa peculiar. Un mapa imaginari que representa realitats recreades. Un mapa que suggereix racons ignots. És físic, però versa sobre contrades intangibles. Conjunta intel·lecció i sensibilitat. I va esdevenint evocació de vivències apassionades i apassionants d’una geografia plena de pensaments i sentiments que mereix ser descoberta perquè s’hi despleguen territoris poètics, circumscripcions geogràfiques i afectives que l’autor, Manuel Montobbio, s’endú per sempre, que integren la persona en àmbits concrets, fluids, viscuts, recordats, enyorats i esperats. És el mapa de tota la seva obra dins del mapa de l’ésser que hi respira.
Estilites d’Andorra, editat per Pagès l’any 2018, es va afegir llavors de manera natural al mapa, al projecte vital que sostenen columnes sòlides (de les missions diplomàtiques a la docència, passant per l’assaig). Hi confluïa un concepte ampli de cultura, la cultura que li posa a l’abast l’ofici de traductor de mons i el condueix als llimbs de la poesia per a enunciar objectes subjectivament i arribar als semblants i escoltar-los, i abraçar la riquesa de la diversitat atesa amorosament a base de viatjar dialogant, nuant lligams.
Ara, el llibre dedicat al nostre país és notícia novament per la versió en francès, Stylites d’Andorre (Anem), elaborada minuciosament pel mestre de les arts i les lletres Josep Enric Dallerès. La traducció se suma al trasllat al castellà, publicat per Milenio, i tanca un triangle virtuós. Aquesta col·lecció de versos, més que no pas un recull de composicions és un poema riu (l’excels poeta Àlex Susanna va comparar a un estuari el següent recull líric: Rambles de la vida), una sèrie de reflexions en què el cartògraf dilucida, des de la nostàlgia de qui està a punt de deixar una part de l’ànima en un indret adorable, que som en tant que fem i que cerquem coneixement i bellesa. La il·luminació que resulta de les accions i la meditació emergeix de l’experiència i de vegades aflora a través dels mots, quan l’escriptura incardina el temps i l’espai interiors a l’univers de les cruïlles existencials. És aquí on les figures silents de Jaume Plensa reverberen, mediten i enraonen.
Podríem establir un paral·lelisme amb el geni Antonio Vivaldi, que va saber repetir el mateix sublim concert sense repetir-se cents de vegades. De Manuel Montobbio també en reconeixem la melodia de seguida, ja que escriu un continu de passatges singulars i universals que en la present ocasió, encara que sigui en una llengua germana, regressen com el riu d’Heràclit, que ja és un altre riu; tanmateix, nosaltres, igualment diferents, ens fem la il·lusió de tornar a banyar-nos-hi, de llegir entre línies l’inefable.
Que bé que sonava el relat de les troballes a la presentació d’ahir a l’ambaixada d’Espanya, en la dicció delicada i alhora contundent de la lletraferida Dúnia Ambatlle: "En Andorre, chaque jour, le Soleil…"
