En el moment d’acabar de bascular vers aquest nou any la sessió del Consell General del dijous 16 de gener, destinada a preguntes al Govern, em va permetre constatar que cap dels símptomes de la profunda crisi política que ha marcat l’any 2024 està en via de trobar solució.

La feble popularitat de la qual gaudeix, segons l’enquesta publicada el 20 de desembre de l’any passat, el cap de Govern, Xavier Espot, la seva incapacitat política d’ampliar el solc estret de la majoria que li dona suport, els atacs viscerals que va rebre immediatament després de pronunciar el tradicional missatge de Cap d’Any, tendeixen a acreditar la idea que la política andorrana ha esdevingut un joc de massacre, trencadissa i estropellament.

L’objectiu al qual s’apunta no és pas exclusivament el cap de Govern. Al blanc de tir hi ha també representats el rostre i la forma dels seus ministres i secretaris d’Estat.

En aquesta mena de ronda infernal la màquina mediàtica, els mitjans de comunicació, atiada per les xarxes socials, aporta la música carregosa d’una insatisfacció col·lectiva, alimentada per les polèmiques reiterades, a propòsit de tot i de qualsevol cosa, però sobretot mai de l’essencial.

El paper dels partits polítics representats al Consell General és intentar trobar solucions als problemes, però a hores d’ara tots, del primer a l’últim, s’exposen al risc de girar de buit parlant per no dir res i desencisant una mica més la ciutadania.

Les famílies tenen la sensació que no hi ha res segur sobre el que hom pugui construir, ja que tot es tomba cada minut que passa.

D’altra banda es va consolidant a poc a poc un esmicolament dels marges de maniobra pressupostaris de l’Estat andorrà. És la conseqüència d’una lenta pèrdua de credibilitat dels dirigents de la política econòmica andorrana.

Les condicions de retorn del deute públic, fins ara favorables, no continuaran així eternament.

No hi ha res que indiqui que la tempesta sigui imminent. Però com més es vagi perllongant la incertesa política sobre l’embrancament o el trencament amb Europa, més augmentarà el risc d’una mala sorpresa en els mercats financers a l’hora de refinançar el deute públic andorrà.

Si aquest fos el cas, a la crisi política s’hi afegiria una crisi financera de l’Estat que aniria seguida, és evident, d’una crisi econòmica.

Les vacances que fan aquest mes de febrer, a Casa de la Vall, haurien d’inspirar bons propòsits als membres del Consell General. Especialment, esperem-ho, la voluntat de preocupar-se més pel futur del país i no tant pels interessos del seu partit de cara a les pròximes eleccions generals.

La gent que parla en respondre les enquestes telefòniques denuncia problemes econòmics però els responsables institucionals i el ministeri de Finances sembla que veuen riquesa per tot arreu.

I el debat del pressupost al Consell General tan vacu i incoherent com de costum.

Sí, Xavier Espot té l’avantatge d’una oposició feble i erràtica. Però no ho té fàcil. Els problemes s’acumulen i les urgències són vistoses. La sanitat continua tensionada, l’educació desorientada, les energies renovables endarrerides, l’Administració anquilosada batallant per fer teletreball els divendres i els dilluns. I les entitats socials ofegades per l’augment de la pobresa mentre el món del comerç i els petits tallers segueix necessitat d’estímuls i suport.

Cal passar ben de pressa dels bons propòsits del discurs de Cap d’Any a l’acció.

Enmig d’aquesta incertesa el que no pot anar bé és que, buscant desestabilitzar el govern de Xavier Espot pensant només en les pròximes eleccions generals, es vulgui aixecar la camisa a la ciutadania afirmant que Andorra hauria de fer com Mònaco i refusar l’acord d’associació amb la Unió Europea.

Comparant la situació de Mònaco, i la de Suïssa, amb la situació andorrana s’intenta una descarada presa de pèl. Convindrà analitzar-ho pròximament.