Aquests dies s’han tornat a posar d’actualitat els crims de la muntanya de Tor, al Pallars Sobirà, a causa de la sèrie documental del periodista i productor Carles Porta que TV3 acaba d’estrenar. És un tema que Porta té molt per la mà, després del programa del 30 Minuts que hi va dedicar ja fa uns anys –i que va ser guardonat amb el premi Pirene de periodisme instituït pel Govern d’Andorra– i pel llibre Tor, tretze cases i tres morts. Des d’aleshores, el periodista lleidatà sempre ha tingut un ull posat a Tor, hi ha continuat investigant i ha recopilat molta més informació, de tal manera que era de preveure que, tard o d’hora, ens oferiria nous lliuraments del reality show pirinenc més conegut arreu.
Fa més de trenta anys vaig tenir l’ocasió de conèixer, per separat, els dos grans protagonistes del litigi per la muntanya de Tor, Josep Montané Baró, (a) Sansa, i Jordi Riba Segalàs, (a) Palanca. Dos homes cantelluts, aspres, xerraires, polemistes, viscerals. Dues persones que, al meu parer, encarnaven a la  perfecció un Pirineu atàvic que anava pel camí de desaparèixer per sempre més, el Pirineu tribal que havia sobreviscut generació rere generació però que aleshores, allà pels anys vuitanta del segle passat, ja tenia els dies comptats. Sansa i Palanca, però, continuaven ancorats en aquelles muntanyes maleïdes que estimaven i odiaven a parts iguals. 
Josep Montané era un home decidit, capaç de presentar-se a la seu del departament d’Agricultura de la Generalitat exigint parlar amb el conseller i acabant entrant al seu despatx a la força després d’apartar a manotades secretàries, tècnics i bidells. Al Sansa se l’escolta! L’última vegada que vaig parlar amb ell em va fer un advertiment: “A Tor hi ha hagut dos morts, però no seran els últims!”. Dubto que en aquell moment intuís que ell seria el següent. En qualsevol cas, va ser d’allò més profètic.
Si el posat de Montané impressionava, el de Riba encara més. Alt, carregat d’espatlles, de mirada incisiva i avesat a la brega. Vaig ser testimoni d’una discussió seva amb altres veïns al cafè d’un poble del Pallars. La va resoldre amb un cop de puny als morros de qui tenia més a prop i amb el vol d’una cadira que va anar a espetegar a l’altra punta de l’establiment. I va passar la porta. Al Palanca se’l respecta! Un dia em va convidar a dinar per explicar-me els maldecaps que li feien perdre la son per culpa del seu ramat de cavalls. Enlloc no els hi volien: campaven tan lliures com l’amo. No vaig dir gran cosa, en tenia prou d’escoltar-lo i de procurar que no se’m refredés la truita de trumfes. Aquell dia em va semblar fins i tot amable.
Ni Sansa ni Palanca eren homes de matisos, o era blanc o era negre. I fos el que fos, ho defensaven com si en l’embat els anés la vida. Algunes persones que els havien conegut més de prop i d’una manera continuada afirmen que, en el fons, tant  l’un com l’altre eren bons jans, però admeten que tenien un caràcter agre i que la seva manera de fer-se amb els altres estava dominada per la intransigència. Tot s’ho agafaven a la valenta i ho portaven als últims extrems. Possiblement estem parlant dels dos orcs més orcs de la segona meitat del segle XX al Pirineu.
L’escriptor Pep Coll em deia un dia que Sansa i Palanca són els mites contemporanis del Pirineu, de la mateixa manera que ho és lo Lliser d’Arcalís, un bandoler pallarès de gran anomenada en el seu temps. Ara que tots dos són morts, certament comencen a ser els mites incipients que algun dia, anys a venir, ocuparan el lloc que els correspon en la mitologia pirinenca. Per descomptat que no hi serem per veure-ho i explicar-ho en un nou article.