Tant el  Climent Miró com jo ja hem expressat, en aquestes pàgines,  la perplexitat que ens suposa certa similitud fisonòmica que, pel que sembla, és molt evident. Per poder-ne treure l’aigua clara i també per a mantenir distrets els lectors del Bondia gosaria proposar als seus editors que, un dia determinat, ens publiquin als dos alhora. D’aquesta manera, a més dels mots encreuats, aquell dia el diari oferirà un altre passatemps clàssic i el lector es podrà entretenir a trobar les 7 (o les 17) diferències entre el Climent i jo. I si hi ha algú disposat a donar-li el tomb es pot aventurar a buscar les 8 (o les 18) semblances. Un resultat aproximat es podria publicar en el número següent d’aquest diari. La resposta dels lectors, potser ens animaria a iniciar  un registre, que el Climent ja fa temps que em proposa, de confusions. 

Com ja he explicat altres vegades, el fet que el meu nom s’accentuï també és una font inesgotable d’anècdotes, que ha augmentat amb l’arribada de la tecnologia. En perdre l’accent, em converteixo en Maria,  un nom molt més utilitzat que el meu.  Aquest lapsus, del tot justificable, ha comportat que cada cop que se m’acudeix practicar l’egosurfing –que tal com va definir Llúcia Ramis no és res més que buscar-se un mateix a les xarxes– constato que la tendència augmenta. El nombre de Maries Cerqueda no deixa de créixer i la seva activitat a les xarxes també. Per contra els Marians ens mantenim estables, i tot indica que ens en mantindrem fins que desapareguem. Un fet que, com poden entendre, espero que quedi lluny. 

Les confusions prèvies les tinc força apamades. Però la setmana passada en vaig experimentar una de nova que, tot i que la podia haver intuït, no m’esperava. En una trucada més protocol·lària que de costum vaig  optar –de manera prou inconscient– per presentar-me com el senyor Cerqueda, cosa poc habitual. Per si no n’hi hagués prou, en el moment de respondre a un missatge relacionat amb la trucada, no el vaig signar amb el nom complet,  sinó com a M. Cerqueda.  Mai m’hauria imaginat que signar només amb la inicial del meu nom pogués canviar la percepció que tenen els altres de la meva persona.

La gestió es va accelerar d’una manera sorprenent. Tant, que quan ja ho vaig haver solucionat, vaig decidir desvelar el nom complet. No negaré certa desil·lusió per part del meu interlocutor, al qual se li va escapar un trist “ah, però si ets en Marià Cerqueda”. Veient l’efecte que causa aquest punt darrere la meva inicial  no descarto tornar-lo a fer servir aviat.

Aprofito, però, aquestes línies per demanar la indulgència de tots els M. Cerqueda que volten pel món, no fos el cas.