Passo el cap de setmana sencer entregada a la ingent tasca de corregir exàmens sobre la novel·la La plaça del Diamant, de la grandiosa Mercè Rodoreda. Hi ha maneres millors de passar les tardes de dissabte i diumenge, em direu. Sí. I potser també n’hi ha de pitjors, per bé que ara mateix no se me n’acut cap. Llegeixo les respostes dels adolescents, una gran part dels quals, ardits com Ulisses, naveguen per les aigües de la literatura mirant d’entabanar la professora fent-li creure que s’han llegit el llibre. N’hi ha d’altres que sí que se l’han llegit, i d’aquests n’hi ha alguns que fins i tot hauran passat una bona estona, una estona de llum com sempre que ens apropem als clàssics, a allò que és bo de veritat.

Alguns joves es pregunten per què els professors els obliguem a atansar-se a antigalles que es van escriure fa més de 50 anys amb el bé que s’ho passarien mirant vídeos de Tik Tok. Penso que l’última cosa que hauria volgut la Rodoreda quan va escriure La plaça del Diamant hauria sigut mortificar els estudiants de català del futur, o, calla, potser sí, qui sap, ben mirat, amb aquella dona tan extraordinària –i que, per escriure com escrivia, una punteta de maldat l’havia de tenir per força–, no se sap mai.

Hi ha gent a qui no li agrada llegir. Ja pot ser bo el llibre, que no hi ha res a fer. És com als que no ens agrada esquiar, que ja ens podeu portar a les millors pistes del món, que ens entaforarem a la cafeteria a beure tes amb un bon raig de conyac a esperar que s’acabi el dia. Amb els llibres passa igual. Ensenyem a llegir tothom i, amb més o menys fortuna, tothom n’aprèn, però hi ha gent que gaudeix fent-ho, li encanten les històries que s’escapen d’entre els fulls, s’hi passarien el dia sencer perquè els fan ser terriblement feliços, i hi ha gent per a qui tot allò que estigui estampat damunt d’un paper en blanc simplement no és de la seva incumbència i tant se li’n refot. Els que llegim amb passió, no ho podem entendre; com els bons esquiadors no comprenen els que fugim de la neu. Hi ha gent per a tot. 

No paren de sortir llibres, el món n’és ple. La immensa majoria se’ls llegeixen quatre gats. N’hi ha uns quants que, amb una sort extraordinària, duren uns mesos a les llibreries. Molt de tant en tant algun s’aguanta dret cinc o sis anys i això ja és gairebé un miracle. I després hi ha els clàssics, les vaques sagrades de la literatura. Els grans de veritat. Llibres que van ser escrits fa 20, 30, 40, 100, 1.000 anys i encara els seguim llegint.

Els llibres que s’acaben d’escriure ens entretenen, ens fan viure d’altres vides, ens ensenyen coses, ens fan passar bones estones, ens resulten fàcils perquè ens els han fet a mida gent com nosaltres que sap què ens agrada. Els clàssics, en canvi, no ens els han fet per a nosaltres sinó per a gent d’un altre temps i d’un altre lloc i per això no resulten fàcils de llegir. Alguns costen, i com costen. En un primer moment penses que tu no hi entendràs res de tot allò, però al cap d’unes quantes pàgines, com per encanteri, entres en aquell món, i l’autor, que ve dels confins del temps i de l’espai, et comença a parlar a l’orella i a dir-te coses sobre els humans i sobre tu mateix d’una manera tan afinada, tan precisa i tan certa, que t’omple de llum i fon les foscors que t’impedien de veure i d’entendre el món i la vida. I quan acabes el llibre ets una persona una mica diferent de la que eres quan l’havies començat. 

És per aquesta visió clarivident que ve de tan enllà, per aquesta llum en l’obscuritat que il·lumina les tenebres, perquè allò que havien de dir ho van dir d’una manera tan clara i brillant que ningú ho ha sabut dir millor, que alguns llibres s’han convertit en clàssics, i els humans seguim llegint l’Odissea, El Quixot, les obres de Shakespeare, Madame Bovary,  Guerra i Pau, els poemes de García Lorca, Cien años de soledad o La plaça del Diamant.