Ja està. Ho tinc decidit. Aquest estiu anirem de viatge a la Lluna. He trucat a la NASA i m’han informat que disposem de quatre dates immillorables, coincidint amb els plenilunis que es produiran durant l’estació estival. He triat el 23 d’agost per fer l’escapada. Ja sé que és temporada alta però és un lloc no gaire freqüentat (a excepció de la lluna de València). Potser no hauria de descobrir aquí, com si fos un youtuber indígena, les bondats del viatge perquè després ho trobarem tot ocupat. M’arriscaré a compartir-ho amb vosaltres. Ah! Que ja heu fet el viatge? Un moment! El que us proposo és una sortida molt especial. Cal triar un indret sense contaminació lumínica (però gens ni mica) i sortir a passejar una nit de lluna plena. El lloc ideal són els voltants d’un edifici decadent o d’un arbre torturat pels anys. Si trobeu un castell, una capella o un monestir en estat semiruïnós l’efecte és insuperable. He tingut la sort de viure l’experiència algun cop i la vull repetir. No sabria descriure la sensació de submergir-me en la llum blanquinosa, selenita, que ho omple tot de misteri. M’agrada l’adjectiu selenita perquè remet a una dimensió que és gairebé sobrenatural. Puc entendre la fascinació dels poetes per aquesta llum. Imagineu que sou un viatger romàntic, que ha superat amb penes i treballs el port d’Envalira, i us trobeu de nassos amb Sant Joan de Caselles sota la llum de la lluna. Insuperable! Fa una setmana començava l’estiu amb les festes de Sant Joan. El personal tenia moltes ganes de sortir al carrer, de fer rodar el foc de les falles, de saltar fogueres, de menjar coca i beure moscatell i d’abraçar els amics (i els amors). Va ser un alliberament. No oblideu, però, tot el que hem après al llarg dels mesos de tancament. Les bondats de la paciència i del silenci. La satisfacció de gaudir en solitud dels petits detalls quotidians, sobretot dels regals de la natura. Ho heu compartit en milers de fotos i comentaris a les xarxes socials. Jo mateix vaig penjar una sèrie de fotografies d’ocells fetes des de les finestres de la casa d’Andorra. Hi van desfilar gaigs, merles, mallerengues, falciots i pardals. No importava tant la fotografia com la feliç i gratificant espera. Ahir vam seure una estona al corral de la casa del poble, reconvertit en jardí. La nit arribava amb una lentitud plaent. Hem fet obres i hem enderrocat unes parets velles on habitava una colònia de ratpenats. Els donàvem per desapareguts i ens sentíem culpables. De sobte, tres o quatre han sortit de la broma del capvespre, àgils i grossos com vampirs. Han fet un vol rasant com si ens volguessin saludar (o espantar). Ens hem posat molt contents. Els mosquits no tant. Al campanar de l’església les cigonyes feien sonar les castanyoles dels becs. El claqueig de la cigonya m’ha acompanyat sempre i em resulta tan familiar com el del primer sonall. Vola en cercles un rapinyaire que ha fet niu als afores. Jo diria que és un esparver. Sí que ho és, perquè els coloms fugen... esparverats! Uf, disculpeu el joc de paraules, però m’ho ha posat amb safata. La Pilar riu condescendent. Ens quedem en silenci una bona estona i la nit guanya la darrera batalla al dia. Damunt dels nostres caps es produeix una acupuntura màgica d’estels. Esperem amb ànsia el viatge a la Lluna.
