Entre la revisió dels bràquets i la visita per reajustar els audiòfons, aparells dels individus que m’envolten (això podria ser una frase d’aquelles gracioses: “La vida és el que et passa entre la revisió dels bràquets i la dels audiòfons”), medito si inscriure’m a classes d’aeroioga. Això s’escriu junt o separat? Concretament a Aeroioga by Jenny. El sermó sobre la necessitat d’exercici físic arriba per terra, mar i aire. Hauria de provar-ho, ara que és moment de propòsits saludables, però dubto si podria respirar, meditar i moure’m amb harmonia i tot dalt d’aquelles teles de colors a dos metres per damunt de terra. Veig fotos de gent cap per avall i tot. Ja m’ho pensaré, Jenny.
Entre la visita al fisioterapeuta i la compra de quilos de vegetals i gall dindi estil rústic, llegeixo Mercè i Joan, la novel·la que Eva Comas Arnal ha dedicat a Mercè Rodoreda i Joan Prat - Armand Obiols, una obra molt documentada perquè Comas ha treballat molt l’obra de l’autora i ha llegit a fons la biografia d’Obiols que va escriure Quim Torra. Ara ha volgut dedicar-li una història de ficció centrant-se en l’enamorament i la relació a l’exili de la famosa parella.
Mercè i Joan, tot un premi Proa, informa sobre moltes dades de la parella d’escriptors i el conflicte que va crear entre els intel·lectuals catalans a Royssie en Brie, explica la seva fugida dels nazis caminant cap al sud de França, però és una novel·la amb estil artificial, personatges plans i una mirada carrinclona cap als protagonistes. És com si un noucentista, posem per cas Cèsar August Jordana, hagués escrit Mercè i Joan, amb voluntat didàctica i patriòtica i to condescendent, com si expliqués un conte a un grup de nens petits. Als noucentistes no els quedaven gaire bé les novel·les.
Mentre segueixo pensant la resposta per a la Jenny, vaig al cine a veure Emilia Pérez, sense informació prèvia, sense cap expectativa, només havent sentit vagues comentaris sobre la seva originalitat. I m’alegro molt d’haver-hi anat: dues hores de sorpreses. Aquesta pel·lícula, que és un musical, podria haver estat una gran ruqueria. Una història ambientada a Mèxic sobre un perillós narcotraficant que canvia de gènere –no és espòiler, això només és l’inici– i com una jove advocada negra l’acompanya en aquest canvi de vida. Emilia Pérez, una cinta francesa –aquí trenca prejudicis un rere l’altre– és bogeria i risc, i sobretot molta creativitat, talent, perquè té una base sòlida. És una història amb moments i temes molt durs i, alhora, inclou moltes dosis de frivolitat i festa que trenquen el dramatisme, perquè de drama n’hi ha i molt. Sort que sempre hi ha cinemes i pel·lícules com Emilia Pérez.
