Els ‘secans’, és a dir, els de Calbinyà, rebran aquest diumenge la visita de La Sonsoni, el duet de Pep Lizandra i Elías Porter que recorre la comarca amb els ‘motarrots’. Malnoms? No: orgull de ser de poble

Ara li toca recórrer el municipi de Valls de Valira. Amb uns quants, de ‘motarrots’. 
Vam passar per Civís, que són els potaamples, i n’hi ha d’altres. Els d’Asnurri, llops; a Anserrall, cebetes; a  Argolell, banyatous; a Sant Joan les del rovell, i fumats. 

Amb activitats que organitza l’Ajuntament i que continuaran el 2025. 
Amb més motarrots: als de Bescaran se’ls diu escanya-rucs; Arcavell collidors de blat; la Farga de Moles, llepapaelles; Farrera dels Llops, on es diuen llops, sembla lògic; Ars, agraülls;  i Os de Civís, corbatins.

Un bon recorregut. 
Portem aquest concert, amb imatges dels pobles abans, que permeten veure el canvi de vida als pobles de muntanya, amb imatges que ens van passant els veïns mateixos. A banda, es fa un taller on s’estampa la samarreta amb el motarrot corresponent... Té una molt bona acollida. 

Se’ls han fet seus, els 'motarrots', encara que alguns simpàtics no són.  
Sí, sí, com que el motarrot el posava el veí del costat... n’hi ha que tenen com una referència històrica, com els ganxos a Organyà; però d’altres són més punyents, tenen més mala llet, per dir-ho així. Però la gent ho porta amb orgull.

S’ha convertit en un tret identitari, la gent es reivindica. 
Sí, sí, sí, i la cançó amb què acabem els concerts es diu Orgull de poble, per reivindicar precisament això, que abans ser de poble, sobretot de pobles petits, s’interpretava com un senyal d’incultura, de pobresa, que s’havia de dissimular. En canvi, des de fa uns anys això ja va canviant i hi ha  molt d’orgull de ser de poble, i com més petit el poble, més orgull. 

Doncs fantàstic! 
El concert, on més bona acollida troba és als pobles més petits, on la gent se sent identificada. Molts ens diuen després que s’han emocionat i tot. Sobretot la gent gran. Després ens hem trobat en algun cas amb joves, adolescents, que ens venen a dir que han après coses. 

Només per això ja val la pena.  
I tant! Està molt bé. 

La gent, diu, aporta fotografies d’abans.  
I en grans quantitats en alguns casos. A Anserall, per exemple, vam ser incapaços d’incloure-les totes. On no n’hi ha tantes, nosaltres ja tenim un fons, però ens agrada que n’hi hagi de cada lloc, així se senten més representats, identificats. Es reconeixen els uns als altres, és divertit. 

Tot el projecte dels 'motarrots' pot anar més enllà?  
No ho sabem. Ni tan sols quan va començar sabíem on arribaria. Tot es va muntar, ho recordareu, sobre una recerca de Josep Espunyes, i després el Consell Comarcal va estirar el fil. Es va arrodonint, van sortint més cançons en aquesta línia de donar prestigi a la cultura popular i consciència que és nostra. 

Ho envegen altres comarques? 
Ho estan adaptant, sí. Aquest cap de setmana també portarem el concert a Urús, que és la Cerdanya, i a Lles. Té ressò. També anirem a Ribera de Cardós. Fins i tot ens van cridar des d’Andorra, per la festa de la transhumància. 

Tothom té el seu 'motarrot'?  
Tothom, encara que estan més o menys recollits. A la Cerdanya s’havia fet un treball, uns nois de l’institut, que em serveix de base. Ara no me’n recordo exactament quins, però també a Andorra en tenen. Per exemple, als de la Massana els deien mercaders. 

A Calbinyà, que és el concert que tenim a prop, pot venir tothom.   
I tant! Tothom és benvingut. Al final, fem un recorregut per tota la memòria dels pobles: les escoles rurals; el discret paper de la dona, tot i ser un puntal de la casa; la feina dels músics de poble, que aportaven il·lusió a gent que feia una feina dura; l’arribada de les primeres màquines per mecanitzar els treballs al camp... Posem música a tota una societat.