Manel i Guillem Farràs Monge i Roc Cazorla Bellido formen part de l’equip T3kno, que representarà Andorra a la final mundial del campionat de Vex Robotics que se celebrarà a Dallas, al maig

Camí a Dallas! Deveu estar molt emocionats, Manel, que els companys t’han triat com a portaveu. 
Com t’ho diria? És clar que estem molt emocionats. Hi vam posar moltes hores, molt d’esforç, i el resultat és molt satisfactori, naturalment. 

Esperat?
Home, la veritat és que ens esperàvem un bon resultat, perquè coneixíem els robots dels altres grups i nosaltres havíem fet moltes hores extra en comparació amb altres equips, ja es veia que aspiràvem al màxim. 

Dallas imposa respecte?
No estem gaire nerviosos perquè en Roc ja hi va anar l’any passat amb un altre equip i ens ha anat explicant com va tot, així que estem molt il·lusionats, però d’espantats no gaire. 

De moment, al campionat nacional heu rebut tres premis. Caram!
Sí, tres. Primer, el premi en equips, on dos equips cooperen per fer el màxim de punts. Després, el premi on el robot treballa tot sol. Hi ha dues versions: en la primera el controles amb el comandament i en la segona ell funciona autònomament, segons l’has programat. Vam aconseguir el premi. I el resultat dels dos és el premi Excel·lència, on aconsegueixes la plaça per competir a Dallas. 

Per què era tan bo el vostre robot?
L’objectiu de la competició és que el robot agafi pilotes per posar-les a les cistelles. Nosaltres li vam posar una sèrie de rodets perquè les agafés, com si fos un torn per amassar, imagineu-vos, i així s’adaptava millor a la forma de la pilota. Amb els rodets podia pujar la pilota i tenia una catapulta per poder llançar les pilotes al segon nivell. Ja dic, moltes hores de feina. 

Difícil? 
La catapulta sí que és molt difícil d’aconseguir, però vam fer que fos molt fiable i encerta gairebé tots els tirs. 

O sigui que és com si jugués a bàsquet. 
Sí, això és. La dificultat està a construir un aparell que sigui versàtil, que es pugui controlar amb el comandament però que també tingui la part autònoma programada. 

Quantes hores de feina?
Doncs calculant per sobre poden haver estat prop de setanta. Dues hores setmanals en principi, però gairebé totes les setmanes hem acabat fent hores extra. Això des del setembre. 

Què us agrada de la robòtica?
La gràcia d’experimentar. Però també el fet d’estar amb els amics. 

El primer contacte?
A tercer de Primària, quan al col·legi la van proposar com extraescolar. M’interessava ja el món de la tecnologia i ho vaig veure clar. 

A sobre t’ho passaves bé. 
I tant! Recordo un dia amb un robot molt senzill, al principi, quan després de tota una tarda intentant donar-li les ordres precises, al final vaig aconseguir que arribés al seu lloc. 

D’aquí no res tindrem un robot fent-nos les tasques domèstiques?
Si ara mateix alguna empresa s’ho proposés, ja el tindríem, podria arribar-hi fàcilment. Però és una gran inversió, és clar. 

Amb els diners hem ensopegat, amic Sancho. 
També cal la gent que s’hi vulgui dedicar. 

Que en poc temps sereu vosaltres.
Sí, tots tres anirem pel sector de les tecnologies, de l’enginyeria. No és un passatemps. Tenim amics que ja estan a quart d’ESO i tiraran per batxillerats científics per fer enginyeries mecàniques... nosaltres també quan ens arribi el moment. En Roc i jo estem a segon de l’ESO i el meu germà, a primer. 

A Dallas com us veieu?
Allà hi haurà gent molt preparada. Com que és en equip amb d’altres, intentarem ajudar-los al màxim. Nosaltres més aviat a gaudir del moment. Són competicions molt dinàmiques, molt divertides també de veure.  Abans, però, el cap de setmana vinent participarem en l’Andorra Telecom Gran Premi Pirineus.