Fa uns dies se celebrava el Dia de la Internet Segura. Òbviament, però, la xarxa la volem segura cada dia. Marc Rodríguez, expert en ciberseguretat d’Andorra Telecom, ens ofereix alguns consells bàsics

A alguns ens fa la sensació que Internet és una jungla. 
I una mica aneu encertats. En el món digital hi ha molts actors, molta gent que intenta guanyar-se la teva confiança per aconseguir les teves dades. I no sé per quina raó, les persones ens refiem més de qui coneixem per les xarxes que físicament. En persona pensem “a tu no et conec i vaig en compte”. 

I per les xarxes tots som ‘amics’.
Exactament. No entenem per què. Gent que segueixes per xarxes, que et dona consells per YouTube... sembla que els agafem confiança. Una falsa seguretat. 

Com aquelles senyores a qui engalipa un suposat Brad Pitt. 
Aquests actors maliciosos, els ciberdelinqüents, fan primer una anàlisi del teu perfil. Aquesta gent que es converteix en la víctima –i en situacions que tu olores d’una hora lluny– ja són perfils de gent que està en hores molt baixes, que té grans problemes i necessita una espatlla on plorar. Se n’aprofiten. 

Quin fàstic de gent. 
Estem sempre connectats i saben com treure partit de les febleses. 

Quins són els nostres errors més habituals?
Sobretot ens posen l’ham de l’oferta i de la rapidesa en la resposta: hi ha només aquestes sabates i són superoferta! O paquets que s’han quedat a la duana. Sempre posen aquesta urgència pel mig. O, si no contestes, es desactivarà el teu compte. 

Cap fred, doncs. Però una cosa és dir-ho i una altra cosa, el dia a dia.
Desconfia de tot, sempre, però sobretot de tot allò que sembli massa bo. I si es tracta d’una suposada entitat bancària, més. Mai no donis cap dada teva, estigues tranquil, desconnecta o penja i que siguis tu qui truca a l’entitat. Verifica, sempre verifica. 

O ves a l’oficina en persona. 
Cada cop les entitats t’ho posen més fàcil perquè ho facis digitalment. 

Sí, i si tenim un problema se’n renten les mans. 
Bé, jo aquí ja...

Ja ho sé, no hi entra. Altres coses que fem malament? Acceptar galetetes. Però no et queda més remei. 
És cert: si no vols galetetes, paga. Però també pots configurar, encara que sigui emprenyador, perquè només hagis de cedir les mínimes dades possibles. És pesat, però és millor. És que si no, no te n’adones i estàs donant informació fins i tot dels teus contactes.

I dones permís.
És clar, acceptes condicions perquè no tens hores per llegir-te els milers de pàgines. És complicat. Però sí que has de vigilar tot el que puges a les xarxes, i les configuracions de privacitat o els factors d’autenticació i confirmació. A molta gent no li agrada, però has de vigilar tant com puguis. 

Juguen amb la nostra mandra. 
Ja, com per exemple tenir la mateixa contrasenya per a tots els serveis. És un risc important. O el fet de guardar-les en el navegador. Això no ho has de fer mai. 

Que aixequi la mà qui no cau en alguna d’aquestes incorreccions. 
Però bàsicament, la premissa fonamental, el consell més important, és que sempre desconfiïs, de tot i de tothom, perquè se les saben totes. Els ciberdelinqüents són molt creatius. 

És particularment preocupant la qüestió dels nens i els joves. 
Oi tant! I aquí tenim molta teca. Són molt més propensos a ser enganyats.  Amb jocs en línia, amb aplicacions malicioses... S’ha de controlar molt el seu accés. Fan vídeos i els pengen sense pensar gaire i s’escampa... No tenen sensació d’inseguretat. Si als adults ja en costa... 

Què fem?
Treure’ls el mòbil i que juguin amb pals i pedres, com abans. 

Aquesta és bona. Llàstima que ho diu de broma. 
Sí, sí, és clar. Què podem fer? Doncs fer servir eines de control parental, vigilar què descarreguen... Però, en realitat, l’única cosa que pot funcionar és la conscienciació, molta conscienciació.