Dissabte vinent se celebra una nova edició de la marató fotogràfica Pep Aguareles. Felicity Gabriel va rebre un dels premis, l’any passat. Repeteix. S’ho passa ‘pipa’, assegura

Ja és una quasi ‘veterana’ de l’activitat, doncs. 
Estudio fotografia des del 2021, a la Capsa d’Ordino inicialment. Encara hi soc, amb el Jean-Luc Herbert, i fa dos anys vaig participar per primer cop en la marató. L’any passat vaig repetir i em van atorgar un accèssit, sí. 

Bravo.  
S’hi havien de presentar unes quantes fotos i els va agradar una on vaig emprar la tècnica de la multiexposició. Uns nens que jugaven, en el marc del Shopping Festival, que és el teló de fons de la marató.

Com va això de la marató?  
Bé, t’hi has d’inscriure, és clar, i presentar-te a La Llacuna el dia que se celebra; et donen la credencial, ens expliquen les bases i les diferents competicions –el Max Marató, el familiar, el jove– i després de la foto de grup, cadascú surt a fer fotos. Jo vaig sola, però d’altres formen grups. 

Hores voltant.  
Sí, sí. Et donen el tema i pots fer fotografia més artística, que és el que faré jo, o tipus reportatge periodístic. Sempre al voltant del Shopping Festival. 

Entenem que repetirà.
Sí, sí, a mi m’agrada molt la fotografia i això és un molt bon exercici, ho gaudeixo molt: passeges entre la gent, amb uns espectacles divertits... 

Veus ara, potser pot anar qui no tingui massa idea de fotografia.
Per què no? Totalment. Per això tenen la marató familiar, per exemple. 

Són fotos espontànies? Va pel carrer i pim-pam? O les porta ja una mica pensades? 
Enguany serà més espontani.  Però amb tot i això, hi ha d’haver un fil conductor entre les imatges que presentes. L’any passat, per exemple, hi havia fotografies diguem-ne obligatòries, com el mural que estaven fent uns nens al carrer Callaueta. O havíem de coincidir amb un espectacle itinerant. 

Entesos.  
Crec que enguany és més obert. 

Però potser porta ja pensades quines tècniques, per exemple?
Cadascú fa a la seva manera. Jo soc molt d’improvisar, segons allò que m’inspira en cada moment toco una tecla o una altra. 

Per què la fotografia en el seu cas? 
Sempre, des dels catorze anys, he anat amb una càmera. He estat 25 anys fora d’Andorra, m’he mogut dins del món artístic, he estudiat, i ara que he tornat al país, he optat per la fotografia. És una manera d’expressar-me, d’ensenyar com jo veig el món.

Amb Jean-Luc Herbert, diu.  
Estic encantada amb les seves classes, m’ha ensenyat diferents tècniques. I ara segueixo amb la Montse Altimiras, més pel vessant de la fotografia artística. Qui sap si em motivo i de cara al futur penso a fer alguna exposició. De moment, em centro en la fotografia d’autor. 

Avui hi ha imatges fins a l’avorriment. Tremenda banalització?
No vull fer la típica foto amb el mòbil i au, no. Vull fer coses diferents. I estic d’acord, sí, s’ha banalitzat. Però és molt diferent fer fotos amb una càmera, on jugues amb la velocitat, amb el diafragma, pots crear efectes... A mi m’agrada molt més treballar amb una càmera, encara que, evidentment, no és tan fàcil, ni sempre la tens a mà, com el telèfon.  És un altre món. 

Tothom es creu fotògraf.  
Pots fer fotos amb el mòbil, sí, però...  Tothom es diu fotògraf, sí, potser. Però utilitzar el mòbil sense saber què és el diafragma, la velocitat... En fi. 

En tot cas, però, tothom pot venir a la marató. Els anima?  
I tant! Puc assegurar que, si més no, és un exercici molt divertit. Que s’hi animi tothom.