Cada record compartit amb el seu pare es convertia en un tresor preuat, però també en una dolorosa ferida que recordava l’irreparable de la seva pèrdua. Ella es trobava atrapada en un remolí d’emocions, desitjant poder retrocedir en el temps i pronunciar aquelles paraules que mai havia dit, expressar el seu amor i gratitud abans que fos massa tard. En la seva ment, ella elaborava converses imaginàries, esplaiant el seu cor amb frases que mai arribarien a les oïdes del seu pare. La sensació d’impotència l’embolicava com una boira densa, fent-la sentir com si estigués cridant en un buit silenciós.
El dolor de tot el no dit es manifestava en els seus somnis, en aquests moments fugaços en els quals el seu pare encara era present, només per a esvair-se cruelment en despertar. Les llàgrimes es convertien en la seva companya constant, un tribut silenciós a totes les paraules que mai es va atrevir a dir. No obstant això, enmig de la foscor del dol, ella trobava una espurna de consol en recordar que l’amor transcendeix les barreres del temps i l’espai. Encara que ja no pogués expressar les seves paraules en veu alta, sabia que el seu pare sentiria el seu amor en cada batec del seu cor, en cada record compartit, i en cada murmuri de la seva ànima. En aquest enteniment, trobava una petita llum d’esperança enmig de la penombra del dol.
I doncs, per què resulta tan complex el procés de dol? El dol és una resposta natural davant la pèrdua. Quan enfrontem l’absència d’algú o quelcom era important per a nosaltres, entrem en un procés de dol que implica una sèrie d’emocions intenses i canvis en el nostre funcionament psicològic. El dolor del dol sorgeix de la confrontació amb la realitat de la pèrdua, la qual cosa desencadena una cascada d’emocions com la tristesa, la ira, la confusió, sentiments de culpa o de penediment.
És necessari el dolor que ens produeix el dol? El dol és una experiència complexa que acompanya a la pèrdua significativa en la vida d’un individu. Encara que pugui resultar paradoxal, el dolor del dol és un procés necessari per a sanar. Experimentar el dolor de la pèrdua ens permet processar emocions, reconstruir significats i adaptar-nos a una nova realitat. És un període d’ajust en el qual internalitzem l’absència i comencem a redefinir la nostra identitat en funció de la nova situació. D’altra banda, la repressió d’aquest dolor pot perllongar el procés de dol i donar lloc a complicacions psicològiques en el futur.
Permetre’ns sentir el dolor del dol implica obrir-nos a les nostres emocions, sense jutjar-les ni tractar de suprimir-les. Significa permetre’ns plorar quan ho necessitem, expressar la nostra ràbia o frustració de manera saludable, i honrar la profunditat del nostre propi dolor.
En permetre’ns sentir aquest dolor, també estem donant espai per a processar la nostra pèrdua. El dolor és una part natural i necessària del nostre procés de dol, i enfrontar-lo ens permet començar a sanar-lo. A mesura que ens permetem sentir les nostres emocions més profundes, comencem a trobar un sentit de pau i d’acceptació enmig de la nostra tristesa. A més, permetre’ns sentir el dolor ens permet recordar amb afecte a aquells que ja no estan amb nosaltres i agrair el temps que hem compartit junts. Encara que el dolor del dol mai desapareixerà per complet, aprendre a viure amb ell ens permet trobar consol i significat en els nostres records.
I de nou, des que vas partir, aquí estic. En la quietud d’una habitació, amb el silenci com a únic testimoni, el dolor del dol es manifesta en les seves formes més crues i doloroses. És en aquests moments d’intimitat amb mi mateixa on la pèrdua es torna palpable, on les emocions brollen sense restricció. El dol, aquest company inevitable de la pèrdua, es converteix en l’escenari d’una batalla interna, on el cor i la ment lluiten per trobar sentit a la teva l’absència; recordant així, “tot el que ja no podré dir-te”.