Atenció, aficionats al parxís, perquè Ferran Aguilar (pare de David Aguilar o, millor dit, Hand Solo) adverteix que té un costat perniciós: pot fomentar el bullying. Per això ha creat ‘Bullying Pursuit’.  

El presentarà al Festival del Joc del Pirineu: de què va?
Mireu, la meva mare jugava al parxís, i l’àvia, també, amb nosaltres i els nostres fills. Fa uns anys es va morir i, anant a recollir les seves coses, me’l vaig voler quedar. Amb el parxís al cotxe, al seient del copilot, vaig començar a pensar que és un joc que promou el bullying.

Home! No digui! 
Sí, sí. D’entrada, potencia l’individualisme, arribar el primer a tota costa i enviant cap a casa, matant, els rivals. A sobre, quan ho aconsegueixes, et premien: comptes vint. Educativament, aquests valors no tenen cabuda si el que volem és fer adolescents més empàtics, tolerants, respectuosos. 

Ens ha aixafat la guitarra.  
Vaig pensar a donar-li la volta. La història del David és una història transformadora, ell ha reescrit la seva vida, l’ha elevat a una altra dimensió. Així que com reescriure el parxís que promou el bullying, una competitivitat negativa?

Com? 
Es pot veure en molts sectors professionals: com la gent puja trepitjant els altres. 

Si veig un malparit pensaré que ha jugat molt  al parxís. 
Doncs no t’estranyi. A casa, he de dir, ens preocupa molt el tema, ho vam viure amb el David, així que aquesta idea, que consti, no va de treure rèdits de la història del David. No us penseu que és oportunista. 

No hi pensàvem pas.  
Així que vaig pensar com donar-li la volta al parxís i vaig decidir d’incloure-hi un cinquè jugador. Es tracta que en comptes de competir entre els nois, que col·laborin per eliminar el monstre del bullying i fora totalment la capa de competitivitat negativa, canviant-la per una col·laboració positiva, alliçonadora i que estimuli valors positius. 

Aleshores? 
El que no volia era un cinquè jugador, un cinquè nen, que es fica a la pell del monstre i assetja la resta. No tindria sentit. Així que cada jugador el fa moure llençant daus. Tot plegat implica molta estratègia, de pas, així que al bullying el mou l’atzar, però el jugador ha d’anar, a consciència, a eliminar el monstre. Es tracta d’exemplaritzar en la figura del David, i els nens juguen amb els colors de les pròtesis del David.  El monstre surt de la casella de cada jugador: han d’entendre que el mal no és un ens extern, sinó que està en nosaltres, i que es desenvolupi o no, depèn de nosaltres. 

Ep! Però el joc ha de ser divertit abans que res. Ho és?
Penso que sí, espero que sí. L’he provat amb nens, a Menorca, i és increïble veure com s’ha transformat el joc. Ja no es trepitgen, sinó que es genera comunicació, estratègia, per eliminar el monstre. Les regles ho promouen, aquesta col·laboració, l’ajuda, l’empatia. El joc no acaba fins que tots estan en la posició bullying free. 

Fàcil? 
Té unes regles una mica complexes, sí, que s’han d’absorbir la primera vegada. Després tot va rodat. Jo diria que em va quedar un joc molt rodó, amb molt de paral·lelisme amb la vida real i que genera molta consciència. 

Bravo, doncs.  
Estem en converses amb el ministeri d’Educació, perquè m’agradaria que s’implantés com un estri de comunicació, perquè explorin en un joc com han de ser les relacions entre nanos. Imagina que juguen al parxís i entre ells hi ha un assetjador de mena, que guanya... Imaginem l’impacte sobre ell, abanderat de ser guanyador de la partida. Té un conflicte intern. 

Es presenta el dia 6, al Festival del Joc del Pirineu, a la Seu, dèiem.  
Sí, sí. Ara mateix estem preparant estereotips per a les fitxes, perquè vull que no siguin simplement fitxes planes, que  resultarien més avorrides. 

Bona pensada. 
I si tot va bé, voldria que el Dia internacional contra el bullying es jugui a tots els centres escolars d’Andorra, marcar un rècord Guinness de gent jugant contra el bullying.