Mostra, orgullosa, el diploma que acredita els primers coneixements de llengua catalana. Eugenia Sosa ha estat alumna, amb un grup de treballadors de Saedte, de la docent i periodista Esther Jover

Ens diu la seva ‘profe’ que la pressionem, que es defensa molt bé. 
I ara!, no no, cada cop l’entenc millor, però parlar-lo encara em costa bastant. 

Doncs això ha sonat rodó. Ara li donem un cop de mà i entre totes dues a veure com queda. 
Aquesta és la segona temporada que faig a Andorra. Soc argentina, de Bariloche, i vaig venir-hi l’any passat per primer cop. 

Va anar a les classes de català només perquè eren obligatòries? O li picava el cuquet?
No! L’any passat des de recursos humans de l’empresa on treballo, Saedte, ens van enviar informació sobre les classes i vaig voler apuntar-m’hi, però ja no quedaven places. Així que enguany, només arribar –perquè sempre havia tingut la intenció d’aprendre’n una mica, per defensar-me–, ja vaig mirar de fer la inscripció. Per sort, hi havia prou vacants.

Fàcil, la llengua? 
Vaja, no és tan fàcil. Però amb la professora que teníem, l’Esther, com que ella parlava tot el temps en català, he aconseguit entendre molt bé quan la gent em parla. La primera temporada, quan venia un client parlant català jo no l’entenia en absolut, havia de demanar-li, és cert, si m’ho podia repetir en castellà. Enguany, gràcies a aquestes classes i afinant l’oïda, ja entenc el client, intento respondre en català, si més no les coses bàsiques. Per respecte al país, que em va oferir la possibilitat de treballar-hi, i a la gent, que sempre s’ha portat molt amablement, amb molt bona onda. 

És una feina de cara al públic. 
Sí, estic a l’escola d’esquí, al sector dels Cortals, com a responsable de caixes del sector. Al mateix lloc els dos anys. 

Això, diguem-ho als lectors, ho ha dit amb una perfecció absoluta.  
Ho intento, ho intento, però no exagerem. Per sort, tinc molts companys que com que parlen en català m’ajuden. 

Qui està aprenent, sovint es queixa que la resta canviem al castellà i no els estem fent cap favor. 
Justament. Jo estic habituada, sí, a aquests canvis. Els dos companys de feina amb qui més estic, entre ells parlaven en català, però quan s’adreçaven a mi ja ho feien en castellà. Però ara ja estan deixant de fer-ho perquè saben que estic interessada a aprendre i vam decidir que sempre em parlarien en català per millorar la meva comprensió. 

Ole. 
Però és una mica bogeria, confesso. De totes maneres, t’hi vas habituant. Al principi em sentia aïllada en algunes converses. Ara, com que cada cop l’entenc millor, em sento inclosa en el grup. 

La gent? Solidaris?
Sí, sí, tothom. A vegades pregunto com es diu alguna cosa i m’ensenyen paraules noves. 

Les classes? 
Super bé. Fantàstic que l’Esther ens apretés i només parlés en català. Classes molt pràctiques, amb jocs, amb activitats per ajudar-nos en l’activitat quotidiana. 

I ara?
Tornaré al meu país, de moment, i després em plantejaré què fer. En realitat jo soc biòloga. A veure si torno l’any vinent. 

Sort amb el ‘loco’ Milei.  
Uix! No, no, no tinc ganes de veure’l. Estem en una Argentina una mica compromesa. No sé, no sé, escolto coses des de fora i no me’n sé avenir. 

L’esforç d’aprendre català no el perdrà? 
Sí, vull continuar, que és un idioma molt maco. La primera vegada que el vaig sentir va ser en una sèrie de Netflix, Merlí. Escoltava, amb subtítols, i hi havia algunes coses que entenia, però no sabia que era català fins que ho vaig haver de mirar. 

Ben  curiós.  
Veieu? Per això quan vaig arribar aquí per primer cop ja tenia ganes d’aprendre i, llàstima, perquè el primer any no vaig accedir al curs.