Martí Orriols és gerent de Februpi, l’associació que aplega els criadors de raça bruna dels Pirineus. També és jutge de bestiar i com a tal imparteix formacions a l’Escola Agrària de Bellestar

No hi ha prou jutges de bestiar?
No ben bé. El que no tenim és prou qualificadors. Els jutges per als concursos el que fem és anar per diferents comarques, som ramaders i no és cap tasca professional, ni molt menys. Però hi ha mancances de qualificadors. Totes les vaques que estan a dins de la federació han d’estar qualificades morfològicament i per això sí que hi ha poca gent. Ara, qui sap fer de qualificador també sap fer de jutge. 

Entesos. Un qualificador...
La seva tasca és, per reglamentació que marquen els llibres genealògics de les races, valorar tot un seguit de parts de l’animal: cap i coll; pit, espatlla i llom; cuixes, aploms... Puntuar amb un criteri prou objectiu perquè sigui comparable amb el que fa un altre, i això és la tasca més difícil, que tothom avaluï exactament el mateix o amb les mínimes diferències. 

Què fa un animal guanyador?
Els concursos morfològics no deixen de ser concursos de bellesa, oi? No mires si productivament aquell animal donarà bons resultats, però sí que compleixi amb els estàndards en el sentit que tot el que té de positiu la raça quedi realçat. En el cas de la bruna, que les característiques maternes es desenvolupin al màxim, és a dir, les d’una bona mare. 

En què es veu?
Capacitat toràcica, és a dir, per menjar, que vol dir que tindrà capacitat per produir llet; amplitud de cuixa, que sigui musculat perquè també es busca la producció de carn; uns bons aploms, amb la curvatura correcta, que garanteix més longevitat, que podran pasturar millor per les muntanyes.

Aploms?
Les cames. 

Les vaques són animals maquíssims i poc apreciats en aquest sentit, gosem dir. 
Oi tant! La imatge aquella del cavall... i una vaca pot ser tan dòcil com un cavall, que és també una de les característiques que es busca. 

Un exemplar guanyador ho transmet a la progènie. 
Exactament. El físic de l’animal passa a la descendència. Ara bé, hi ha casos en què l’animal no és tan excel·lent físicament, però té altres característiques boníssimes per transmetre. 

Però per a un ramader, un guanyador què li aporta?
Sobretot prestigi. Després altres ramaders es poden interessar per comprar bestiar de la seva explotació. Això repercuteix en el preu, és clar. 

Interessant per al criador.
És així, sí. Un vedell en una zona on es crien d’engreix poden costar entre cinc i sis-cents euros per anar a engreixar; si són prou bons com per ser reproductors d’altres explotacions, poden passar a set o vuit-cents. En els mascles és més accentuat encara si es ven per semental, ja que pot arribar a mil sis-cents tranquil·lament. És un potencial important. 

També benefici per a una zona.
Al Pallars passava, per exemple. Ara, cada cop, en el cas de la bruna, s’ha desplaçat cap a zones com l’Alt Urgell, Berguedà... Els millors estaven focalitzats tots al Pallars i ara el concurs nacional el guanyen animals de totes les comarques perquè s’ha estès aquesta millora genètica. Que suposa molt esforç a darrere per part de cada ramader. Feina de molts anys. 

Ara que el sector les passa magres...
És una via de sortida, és clar, perquè revaloritzes més els animals. 

Ser qualificador o jutge és un ofici com per viure-hi?
No, no, ni molt menys. Jo mateix soc ramader i l’activitat és més aviat ocasional. Et paguen les despeses en tot cas, de desplaçar-te al concurs. Al final, t’agrada veure el bestiar d’altres explotacions.

Al curs hi havia dones, però el sector té un tarannà masculinitzat?
Sí, sí. Hi ha moltes dones a les explotacions, sempre hi han estat, però ara comencen a sortir a primera línia. Abans una explotació agrària no s’entenia si no hi havia  un pagès al capdavant. Ara hi ha una pagesa.