Els Valdés porten la cultura a la sang: el més ‘nostrat’, l’Alfons, és pintor i arquitecte, com el germà menor, mentre que el d’enmig, en Manuel, ha optat per agafar la ploma. Està presentant ‘Redención’

Està presentant ‘Redención’, amb rerefons d’història familiar. 
És novel·la, però basada en la família materna, un periple que ens porta des de Filipines a Puerto Rico, en l’època de la pèrdua de les últimes colònies. Després ja entro en els personatges, l’avi i el tiet avi, dos militars republicans. L’arc històric és real, però la trama, la subtrama, són ficcions. 

Basada en fets reals, que es diu. 
Tenim tota la documentació sobre la vida del besavi, per exemple, on va estar, on va lluitar, que va lluitar a les guerres carlines i es va suïcidar el 1898. Com del seu fill, ja protagonista del llibre, que va morir lluitant a l’Alto de los Leones contra l’exèrcit franquista i va tenir funerals d’heroi de guerra. Només que els he canviat els noms: nosaltres som Puig i els he posat Prats. 

Per què?
Doncs precisament per aquesta ficció que introdueixo, que no generés dubtes a la família. 

No és el seu primer llibre. 
No, jo em vaig jubilar fa deu anys, jo soc metge intensivista, i sempre havia escrit molt, inclosos els informes. Els fills van començar a apretar perquè sabíem de moltes històries familiars. Per part paterna hi havia marins també molt interessants. Així que vaig escriure un totxo que vaig autopublicar, però només per a la família. Ara penso que potser la publicaré. 

I es va animar. 
Em va agradar molt tot el procés. Així que em vaig apuntar als cursos d’escriptura de l’Ateneu de Barcelona. En castellà: jo soc d’una generació que no vam fer català a l’escola i, la veritat, em costa més, em sento més segur escrivint en castellà. Durant els tres cursos de l’Ateneu s’ha de fer una novel·la, i és aquesta, Redención. Amb un subtítol: Una larga travesía desde Guaján a Barcelona. I ara l’hem acabat de presentar, gràcies a La Puça.

Dels protagonistes ja en vam parlar una mica en aquestes pàgines, però recordem-ho una mica. 
Dos personatges molt diferents, que he batejat com a Gonzalo i Ricardo. El gran, que en realitat es deia José [i és de qui parlàvem fa pocs dies] era un militar amb una ideologia republicana molt marcada. Viu tota la vida amb una companya, sense casar-s’hi, amb una dona que es diu Redención, i d’aquí en part el nom de la novel·la. 

L’altre coprotagonista. 
Un caràcter molt diferent, també republicà, però un dia decideix que com a militar no es guanya la vida i es casa amb una senyora adinerada de Santoña, amb qui té disset fills. A banda dels extramatrimonials...  Es veu que era un home molt atractiu, amb uns ulls que descontrolava les dones, deia l’àvia, i un faldiller. Com a carrabiner, practica l’estraperlo, com que sempre està destinat a punts fronterers...

Com la Seu. 
Efectivament, en tenim constància, tot i que no moltes dades. La mare va anar aquí a escola, amb unes monges franceses, recordava sempre. Quan la família arriba a Barcelona per últim, tenen una sorpresa en veure com es pronuncia en realitat el cognom Puig. Portaven generacions dient-lo malament. 

Totes aquestes històries tenen un rerefons documental. També el que s’explicava a casa?
No us penseu, no. Durant aquells anys de postguerra no es feia gaire gala d’haver tingut un heroi republicà a la família, no era prudent. Crec que passa a moltes famílies, que sobre aquells temps es guarda silenci. 

Com l’anècdota dels temps en què el germà gran va coincidir al Marroc amb Franco, el futur dictador. 
Fixeu-vos que era una cosa de la qual no en teníem ni idea. Ens la vam trobar remenant papers, en retalls de premsa. Jo de petit havia crescut amb la idea que tots havien estat molt de dretes i molt franquistes, així que ja veieu. 

Històries al sarró per seguir escrivint?
Ara estic escrivint sobre la família Valdés. L’avi, que era capità de la Marina Mercant, va morir durant la Gran Guerra, durant un bombardeig a Salònica. I tinc un conte en un llibre coral, Memorial de voces ocultas.