Segona exposició individual al país d’Àlex Rispal. Inaugura dijous, a la sala Taranmana. Sota l’epígraf ‘Sintonitzant’, el creador –deriva de la fotografia a la pintura– pregunta en quina realitat vivim

Doncs en quina realitat vivim?
El projecte Sintonitzant es troba en diverses realitats. És una reflexió on poso a dialogar dos elements, televisors i plantes... 

... televisors i plantes?
Una reflexió d’un dia a casa. Estàvem fent una reforma i de sobte vaig pensar que sempre estem buscant el canvi, per veure si ens trobem més a gust, mentre que aquí les teniu, les plantes... Per a nosaltres la llar s’acaba convertint en una presó on res no és suficient. 

Vist així...
Ja veieu, la planta de cop rep un raig de sol i penso, aquest ésser viu només necessita aigua i llum. Nosaltres, patim, patim, perquè necessitem tants estímuls per continuar vivint. 

Fa pensar. 
Jo em veig tot el dia treballant a l’estudi, després ocupant-me de la casa i finalment, consumint televisió. Així que començo a reflexionar sobre la realitat en què vivim, una part a través de la televisió, que em desinforma sobre l’exterior. Quina és la realitat en què visc?

Més o menys, el seguim.  
A partir d’aquí és que genero un diàleg entre els televisors, artificials, i les plantes, la nostra part natural. Són elements antagonistes. Apareixen altres elements, que són els espais liminars: aquelles imatges de llocs que reconeixem visualment, els identifiquem, però no existeixen en realitat, han estat generades. Generen un altre univers. 

Tot molt metafísic... o quàntic. 
Sí, oi? Decideixo treballar amb plantes reals, que deixen empremta sobre el paper fotosensible, i els televisors els treballo a partir d’imatges que genero i manipulo amb intel·ligència artificial. 

Si ja la realitat era complicada... tenim la IA. 
També apareix per l’obra. Com ens està afectant en el nostre dia a dia ja? Com podem ser manipulats? Jo mateix veig com puc alterar els elements i després començo a treballar-los de manera pictòrica... començo a enrevessar les coses fins que finalment ja no saps què és real o no, on es manifesten les realitats. 

Ja ni sabem per on caminem. 
Si a sobre treballem en aquests espais liminars, que a banda es van manipulant... Al final és un estira-i-arronsa entre allò que és real i el que no ho és. D’altra banda, al projecte la major part de les obres són de petit format, on pretenc generar una immersió, que el públic entri dins d’aquestes pantalles, d’aquestes realitats. 

Anirem ben preparats. 
De fet, continuo parlant, com en l’exposició anterior, sobre l’ansietat, que no és més que la distorsió de la realitat i por al futur. En aquest cas, por quant a la tecnologia, la nostra evolució. És una cerca interior, per això en les imatges hi ha paisatges bucòlics, o la nostàlgia d’unes vacances... Perquè al final, busquem el contacte humà. 

Justa la fusta: finalment serà l’única cosa amb valor i credibilitat. 
Exactament, sí. Tot està tan embolicat que cal purgar la ment. Però cadascú viu la seva realitat, les seves pors, i per a mi, això ha estat una purgació, sí. 

Convida l’espectador pel mateix camí?
Pretenc generar emocions més que narrar res en concret, res amb un principi i un final.  

Segona exposició en Andorra. 
Sí, la segona individual, a Taranmana. Jo estic treballant a Madrid. Fa poc em van seleccionar per a Hybrid, una fira bastant important, on vaig exposar amb la col·lecció d’Emilio Mendoza. A part, però, sempre m’agrada tornar per Andorra, sempre tens nostàlgia de la terra d’on vens, oi? Veure també què està passant a casa. Deixeu-me dir que el text curatorial l'ha fet Eugenia Amodio.

La fotografia per a vostè...
Vaig estudiar Fotografia a Barcelona i després vaig fer un màster en tècniques antigues. Necessito cada cop treballar de manera més plàstica, més pictòrica, com es pot veure en aquesta sèrie. Em començo a alliberar de la càrrega més fotogràfica. Igual que la fotografia va alliberar la pintura de la funció de retratar, ara la pintura pot alliberar també la fotografia. M’hi sento a gust.