‘Despertar’ és un llibre que li va sortir a raig, de l’ànima, diu María Angélica Dávila. És novel·la i proposta de reflexió, promet. La veneçolana va trobar en una borda ordinenca la pau per escriure’l

‘Despertar. El arte de aprender a morir’.
És un viatge entre Calabozo, on vaig créixer, i Andorra. Però també un viatge espiritual, d’expansió de la consciència, de com la vida et porta a entendre, a despertar, a connectar amb la naturalesa, que és com el meu déu, té un poder sobrenatural. Per això la connexió tan profunda amb Andorra. 

La mort és molt present. 
Hi ha present el no sentir aferrament, és deixar anar capes i capes de programació, de violència, de traumes ancestrals, i de com quedes lliure. I la mort, sí. La de la mare, tot el procés amb el seu càncer que es reproduïa i que era l’efecte de tanta repressió, del dolor, els traumes. 

L’està presentant, el llibre. 
De moment em centro en el llançament, que serà a Miami. A Andorra el presentaré al maig, quan torni d’allà, vull que sigui un esdeveniment, però ja anunciaré lloc i data. De moment, però, l’estic anunciant a les xarxes socials i ja està disponible. 

Vostè va sortir de Veneçuela en arribar Chaves al poder. 
Vaig sortir del meu país fa trenta anys en qualitat d’expatriada, vaig sortir d’una Veneçuela que fins aleshores estava al capdavant de tota l’Amèrica Llatina. El meu home també tenia excel·lents oportunitats professionals. Marxem cap a Colòmbia, ell per dirigir una cadena de supermercats i jo com a corresponsal internacional, ja que soc periodista. 

Anys convulsos per cobrir. 
Van ser quatre anys molt intensos. Acabaven de matar Pablo Escobar, sí, vaig viure un moment clau de la història del país. Vam haver de marxar per raons de seguretat. Primer sola cap a Miami, amb els fills. Un dia em vaig trobar l’equip de seguretat de l’empresa amb els passaports a la mà, per anar a buscar els nens a l’escola i marxar. 

Uf!
Molt dur. Em deien, si el seu home desapareix, vostè segueix el seu camí. Finalment vam viure a Brasil, a Argentina... Ell viatjava molt i, ja és esperable, finalment ens vam separar. Així que agafo els nens i me’n vaig a Bèlgica.  Europa era el meu nord. 

Canvi de continent. 
Però uns mesos després, amb tanta pluja, tan fred, tanta foscor... i jo sense parlar francès. Vaja, que em va agafar una depressió. La gent creu que si estàs bé financerament tot està bé, i no. 

Se’n va sortir. 
El ioga va ser per a mi reconnectar amb qui soc jo. El ioga em va dir “atura’t i deixa de córrer com una gallina sense cap buscant respostes fora de tu mateixa”. Aleshores va començar un viatge preciós de descobriment, de coneixement, quinze anys de morir i renéixer tants cops com calgui per convertir-te en la teva versió més elevada. 

Quina sort va tenir, doncs. 
El ioga va ser un primer pas important per descobrir qui hi havia al meu interior i a qui havia estat ignorant durant tant de temps. 

No ens coneixem ni a nosaltres. 
Vinc d’una infantesa dura, les conseqüències dels traumes es manifesten d’adulta. Quan estava a la finca familiar, a Calabozo, sempre intentava escapar, feia viatges astrals, sortia del meu cos i arribava a unes muntanyes blanques, nevades... Quan entro per primer cop a Andorra visc una revelació!

Òndia!
Vaig reconèixer que havia vingut fins aquí, de nena. Després, entro en aquesta borda d’Ordino on he viscut fins ara i torno a reconèixer-la, torno a un lloc que ja vaig habitar. Segur que alguna mort meva va tenir lloc en aquests sostres de pissarra, aquestes parets de pedra. 

Un déjà-vu. 
He viscut experiències místiques. Aquí dalt hi ha el camí de Segudet, que es correspon amb unes línies energètiques. Aquestes històries de les bruixes que penjaven aquí... Jo hi veig tota la connexió, tan forta, amb aquest lloc. 

Tindrà temps d’explorar. 
I tant! Ara canvio de casa, però a Canillo. D’aquí no marxo.