L’Anna Pineda té una ocupació envejable: fa allò que sap fer, que li agrada fer, i a sobre és una feina útil, de les que salven vides. O les milloren. Fundraiser per a Metges sense Fronteres. Ho explica demà, en un seminari a l’UdA

Aconseguir fons per a les ONG.
Un fundraiser, un captador de fons, posa en contacte gent que vol ajudar una causa amb les organitzacions que implementen el projecte. Ens posem en contacte amb els possibles donants, els donem a conèixer els projectes, els impliquem. Finalment, es tracta de crear relacions de confiança. 

Una feina molt maca. 
Ja ho crec. Una feina molt relacional, de comunicació. Es tracta de fer de pont entre les persones que tenen ganes d’ajudar i les persones a qui ajudem. La nostra feina exposa l’impacte de l’ajuda. 

Feina complicada?
No és difícil, perquè en realitat la majoria de les persones tenim ganes d’ajudar. No cal que siguis ric. De fet, amb una petita quota regular pots ajudar molt. I la majoria de les organitzacions ens sostenim amb aquestes moltes petites aportacions. 

Per poc que puguis, oi?
Amb cinc o deu euros al mes ja pots fer molt. Sembla simbòlic, però sumat amb la resta, permet fer moltíssim. Cada petita donació és important i ajuda a fer canviar les coses. 

Pots tenir un bon projecte, millors intencions, però si no comuniques...
T’enfonses, correcte. Per això és important la figura del fundraiser. La major part de la gent d’una ONG està centrada en el projecte, en l’ajuda, i no tenen temps de buscar fons, suports. 

Els tenen a vostès.
Normalment venim del món de la comunicació, del màrqueting. Fins fa uns anys les organitzacions depenien molt de subvencions públiques, però cada cop  és més important tenir suport privat. Per sostenir-te i per ser independent.

Més difícil convèncer les empreses o l’home corrent?
Les empreses cada cop estan més conscienciades i tenen més ganes de participar en el bé comú. També perquè els seus clients, els seus treballadors, els accionistes, els ho exigeixen. Però les empreses aposten per causes properes a la seva activitat, la seva geografia...

Entenem. 
Hi ha el que es diu matchgifting. Si un treballador és soci, què sé jo, de Creu Roja, i dona cent euros l’any, l’empresa aporta altres cent euros. O fan serveis pro bono: a MSF alguna consultora ens ha ajudat a desenvolupar bases de dades. 

Risc que us utilitzin, per imatge?
Sí, és clar, existeix. S’ha de ser molt curós i és important que el diàleg sigui de tu a tu, no per fer una campanya de rentat d’imatge. També és responsabilitat dels fundraisers. Per exemple, a MSF vigilem molt com s’utilitza el nostre logotip. Som molt, molt, molt, restrictius. El nostre logotip és sinònim d’independència, neutralitat, imparcialitat, i no el podem banalitzar. 

Torno enrere. Difícil que la gent  de carrer ens impliquem?
En absolut. No tinc dades d’Andorra, però a Espanya, al món en general, el noranta per cent de les ajudes són de particulars. Les empreses aporten un set per cent de l’ajuda. 

Hi ha moltes causes. A qui ajudes? I seràs una gota en l’oceà.
Cert, per això ens agrada mostrar què pots fer amb deu euros al mes, donar exemples: salvar un nen de desnutrició aguda són trenta euros. Un tractament sencer de tres mesos. Hi ha un impacte. 

És tangible. 
És tangible. I veiem quan fem perfils de donant que qui aporta, aporta a diferents causes. A dos o tres, complementàries. El donant és multidonant. 

Hi ha qui deixa l’herència.
Això està creixent molt, molt. Arreu. No exclou els familiars, és un a més a més. Pots deixar uns diners. O a vegades la gent no té hereus legals i ho prefereix abans que s’ho quedi l’Estat. Ara, a Europa, és quasi la primera font de finançament de les ONG. Impressionant.

Sorprenent. 
Pensem que la major part dels donants són de la generació dels boomers i va ser des dels anys seixanta, setanta, que les grans ONG internacionals ens vam desenvolupar. Ells estan arribant a una edat on ja pensen en el llegat. Han col·laborat tota la vida i és l’últim acte. 

Vostè, com hi va arribar?
Des de joveneta que somiava a ajudar, anar a Àfrica, jo què sé. Vaig  estudiar Màrqueting i comerç internacional i, en paral·lel, m’anava formant en aquest camp. M’hi dedico des de fa vint anys. És meravellós: passió, vocació i un fi a la vida. 

Haurà vist coses...
El més sorprenent que recordo, un sense sostre que volia cedir la petita pensió que rebia perquè deia que no la necessitava i d’altres n’hi ha que estan pitjor que ell.