‘¿Dónde está la nueva recompensa?’ A mi que em registrin, diran alguns, però qui en deu tenir totes les claus és l’empresari i assagista Miquel Huguet, que llança un llibre titulat precisament així
On és la meva recompensa, dic jo?
Aquest és el meu tercer assaig, després de Fundraising i Transgressió. Parlant amb mi, segur que obtindràs molta recompensa.
Doncs a veure.
Les persones al llarg de la vida anem buscant allò que ens fa feliços, però la felicitat depèn de tantes coses... Quin concepte en tenim, de la felicitat? El llibre té com a punt de partida una de les inversions que vaig fer en l’empresa d’una noia que vaig conèixer en un congrés de tecnologia. Hi vaig invertir cent mil euros, que no és una quantitat estrafolària, però...
Segons per a qui.
N’hi ha que poden invertir milions.
Cert. D’altres, ni ‘calderilla’.
La major part d’inversors esmercem els diners en persones més que en projectes: en aquest cas és una jove filla de funcionaris, germana de funcionari, i de qui tothom esperava que fos funcionària. Però ella, amb molt bona formació, no en tenia la més mínima intenció, no podia, no podia. La seva vida és buscar, lluitar, ambicionar, barallar-se...
I vostè...?
Em va fer pensar com pot ser que hi hagi persones que troben la felicitat ocupant un lloc molt mediocre en la societat, sense bellugar-se, mentre que d’altres, com ella o com jo, seríem terriblement desgraciats i volem lluitar. Jo tinc 68 anys i segueixo creant, buscant, lluitant... i em moriré així.
Més tard que d’hora, esperem.
Aquest llibre és una recerca sobre per què som diversos en aquest sentit. Jo prefereixo fracassar terriblement a la recerca d’alguna cosa molt gran que viure tristament en la mediocritat. La societat necessita gent transgressora.
A qui aixeca el cap l’hi tallem.
Perquè la societat també és conservadora, no vol que les coses canviïn. Som resistents al canvi per naturalesa. Però l’evolució implica canvi.
Era Voltaire, oi, que deia que la felicitat és conrear el teu jardí?
Sí, sí, i per això deia que hi ha qui troba la felicitat en la mediocritat. La gent no vol sortir de la seva zona de confort encara que la seva zona de confort sigui una porqueria. Més val un boig conegut... Això és terrible.
Aquí li dono la raó.
La innovació està de moda, però és amb la boca petita. Mireu Andorra: hi havia el Niu d’Andorra Telecom i no va acabar de fer fortuna. Trencar les regles establertes no acaba de funcionar.
A veure, doncs: servidora és molt mediocre, què he de fer?
Si jo fos tu, hauria muntat ja tres o quatre editorials, o la meva cadena de televisió. Jo tinc una societat a Miami, saps? Allà t’inspires −tot i que també hi ha gent que viu feliç en la mediocritat− perquè hi ha gent molt creativa, innovadora.
Els europeus devem estar revellits.
Quan surten fons de la UE per a la innovació, per exemple, des que s’aproven fins que s’hi pot accedir passa un any i mig o dos anys. Tanta burocràcia... Als Estats Units el procés dura dos mesos. Difícil competir-hi.
Tots no podem estar fent grans projectes. A petita escala?
És clar, no podem ser un Elon Musk de la vida.
Afortunadament.
Jo soc superpetit i soc innovador. També he fracassat molts cops, però encara soc creatiu, ja dic, amb 68 anys. La meva felicitat rau en això i en traslladar el que faig al públic a través dels meus llibres.
Doncs va, espavili’m, que pugui tenir una cadena de televisió pròpia.
La primera cosa saps quina és? L’autoestima. És la capacitat que tenim algunes persones de creure’ns que som capaços de fer una cosa. Hi ha gent que neix amb aquest sentiment: jo en soc un. D’altres, al contrari, pensen que mai no podran.
Molt determinista: si hi neixes...
Si no has nascut amb unes característiques, esforça’t per assolir-les.