Més que una revista, ‘Horitzons’ és una declaració d’intencions, de ganes de saltar al buit, nedar contra corrent, una proposta arriscada, reconeix el director, Francesc Canosa. L’acaben de presentar a la Seu

‘Horitzons’. 
Una nova revista, bianual. Dos números en paper l’any i sense edició digital, jo dic que és una revista antisistema. Per què es diu Horitzons? Perquè neix d’una pregunta: on és l’horitzó? Des de Lleida i l’Alt Pirineu es qüestiona, perquè hi ha vida més enllà de Barcelona, no trobeu?

Prou.
L’horitzó és on tu vulguis que sigui, perquè és aquella línia que sempre empaitem. Així que l’horitzó polític, social, cultural, econòmic, depèn d’on estàs situat. Els horitzons al segle XXI no es construeixen des de Barcelona, Madrid o Nova York, sinó que es poden construir des de qualsevol punt perquè  tots els mons són el món. 

No debades la Terra és rodona. 
Dit això, nosaltres creiem que l’horitzó és aquí, al que diem Lleida, Ponent, la Terra Ferma, l’occident català, des d’aquesta frontera amb Andorra fins a la Franja. No deixa de ser un sismograma dels reptes de Catalunya i del món: la pagesia, la sequera, l’alimentació... 

Establert l’àmbit geogràfic. 
La revista, amb una qualitat molt elevada, té 228 pàgines, el que els anglosaxons diuen un book magazine, un llibre-revista, no la pots llençar, l’has de tenir a les mans. Camina amb la pota de la il·lustració, la fotografia, i els gèneres clàssics del periodisme: opinió, assaigs, des d’Enric Calpena, que fa una reflexió sobre com totes les guerres han passat per Ponent, fins a la Meritxell Gener, una de les nostres grans cantautores, que explica la banda sonora de Ponent. 

Més temes. 
Vanessa Freixa proposa un article magnífic: com detectem quan els pobles moren? O una reflexió de Marta Lluvich sobre aquestes dones de pedra picada de muntanya. 

Va picant l’interès. 
Doncs mireu, també hi ha els grans reportatges, on expliquem les pel·lícules rodades en localitzacions lleidatanes, o que la segona ciutat de Lleida són els lleidatans a l’exili. 

Com els gallecs. 
Des d’un paio que tenim treballant amb l’Steven Spielberg a gent treballant en IA i catedràtics en totes les disciplines. A banda, les grans entrevistes: la joia de la corona és una mítica entrevista de Ramon Barnils a la seva àvia, que era d’Alfarràs, una conversa editada pel fill, Andreu Barnils. 

Diàleg. 
Això busquem, que l’orient i l’occident dialoguin, petar-nos les fronteres físiques i mentals. O els horitzons revelats, amb un fotorelat protagonitzat pel riu Segre, que ens vertebra. 

Horitzons i fronteres. 
Volem que sigui una revista molt diferent, molt diferent, que vol abraçar des d’aquesta Catalunya invisible des de fa llarg temps. Volem reconquerir turó a turó per veure l’horitzó, no ja de Lleida, sinó del país, del món. Partim, insisteixo, de la base que des de qualsevol punt veiem l’horitzó. Volem acabar amb les fronteres mentals, que són com ciment armat. 

Més que les físiques. 
Oi tant! La gent ens dona tocs. Pugen a esquiar a casa vostra, a Andorra, a treballar... A l’Alt Urgell per exemple no hi ha una Catalunya buida, sinó una Catalunya on viuen persones. Hi ha vida intel·ligent més enllà de Barcelona i molts projectes personals i professionals no passen per Barcelona, hi ha molta gent que només hi va per agafar un avió a l’aeroport del Prat i el seu coneixement no queda al nostre abast, sinó al servei dels americans, per exemple. Hem de retenir aquesta gent. 

L’auspicia la Fundació Horitzons 2050. 
Té un any de vida i en aquest temps ha palpitat. L’Antoni Gelonch em va venir a buscar, em va explicar el seu projecte i a mi m’agraden els impossibles. És una revista que em sembla de les millors coses que hauré fet a la vida. Serà un objecte de col·leccionista, un gran disc dur de coneixement, una plataforma per al debat. 

I en paper, això és ser valent. 
La gent se sorprèn, sí.