Del ball Cerdà a  iniciar-se en la literatura i escriure un conte d’èxit, ‘El pageset de les valls del Cadí, o participar en els grups de conversa en català, el dia a dia de Dolors Carrillo per la cultura és un no parar

Tot per la cultura alturgellenca!
Filla meva, sí, des que m’he jubilat que no paro, no m’arriben les hores del dia. T’emboliques... Però ho faig perquè m’agrada, està molt bé. 

Pas a pas. Volen recuperar el ball Cerdà de Carnestoltes.
Jo ja porto més de quaranta anys ensenyant-lo a ballar. Enguany vam veure unes fotos del ball en què anaven vestits una mica diferents, així que vam començar a estirar el fil i, amb ajuda del Lluís Obiols, vam veure que fa cent anys es ballava també per Carnestoltes i ens va semblar bona idea recuperar-lo. 

I?
La idea és fer-lo el dissabte 1 de març a la plaça Patalín. Estem mirant de recuperar personatges com el caçador... o aquell costum de bufar farina sobre els participants, que feia riure la gent, sobretot quan queia sobre alguna autoritat. 

Això ens seguiria fent gràcia. 
El vestuari és, de totes maneres, el que més canvia respecte del ball de l’agost. Sobretot per a les dones, que han de portar un mantó de Manila. 

És que al febrer fa ‘rasca’.
Per això, portes la faldilla de mudar, amb mitja d’hivern i a sota del mantó pots portar un jersei; i els homes, amb jaqueta de mudar i barretina i corbata, no com a l’agost, amb faixa i armilla.
 
La gent s’hi està animant?
Sí, ja des de l’agost, que és una cita molt consolidada, com el ball Cerdà intergeneracional de l’octubre, estem repartint fulletons i enviant correus a la gent, recordant-ho, perquè s’hi apuntin. La resposta, de moment, va a mitges, la veritat.

I això?
Penso que un problema és que el jovent està estudiant fora i no té tanta disponibilitat. A banda, el del mantó, potser també tira enrere algú, perquè és una inversió. Tot i que hem mirat opcions barates, es poden trobar per plataformes a bastant bon preu. Pensem que a la vintena de parelles que es necessiten sí que arribarem. 

Doncs a veure. 
És una mica el mateix problema que el del ball infantil. Anem més curts que d’adults, i penso que és en certa mida perquè s’ha de fer una inversió en vestuari, sobretot per a les nenes, que pica i de seguida els queda petit. Abans el feien les àvies, que sabien cosir, i ara no, jo la primera.

Tot i això, està més que consolidat. 
El ball Cerdà de l’agost, no sé si morirà d’èxit. No s’hi cap a la plaça. 

Més cultura. S’atansa Sant Jordi, el passat va fer furor amb ‘El pageset de les valls del Cadí’. 
Ha anat molt bé, molt bé, va ser una autoedició i em queden un grapat d’exemplars. Va ser fruit d’aquella imatge que ens ha acompanyat tota la vida i volia fer-ne una història. També com a homenatge a Josep Zulueta: una figura tan senyera a la Seu i no sé si la tenim ben bé coneguda i reconeguda. 

Tota la raó. 
També volia reivindicar els nens de poble, que se’n sentissin orgullosos. Per això vaig incloure episodis com aquell en què Zulueta cau del cavall i és el pageset  qui l’ajuda, li fa les cures que havia vist als grans, a casa. 

I l’empresari l’homenatja, diguem-ne, convertint-lo en emblema de la casa. 
Això dic al conte, sí, sí. El dibuix original, de fet, va ser de l’Antonio José Teixidó, el primer director de la cooperativa, un home també molt emprenedor, que va muntar una fàbrica de mantega a Castellciutat. Però amb la guerra civil, com que era republicà, va haver de fugir. 

El seu llibre té una imatge gràfica impressionant.
Sí, oi? És un treball de Diego Sánchez Campos. Ens vam conèixer als anys seixanta i setanta, quan ell vivia a Castellciutat. Casualment ens vam retrobar per internet fa uns anys, i sabent que és dibuixant, l’hi vaig demanar. 

Era el conte que faltava?
Probablement. Els ho explico als infants a les escoles i en gaudeixen moltíssim. També hem inclòs coses que crec que són un patrimoni que han de conèixer, com els estris que es feien servir fa cent anys. 

Segona part?
Probablement. Hi ha també el dibuix de la pageseta, així que hi rumio.