Cultiva l’hort per tradició familiar, explica Angi Duró, i per afició, naturalment. Acaba d’integrar-se al col·lectiu Eixarcolant, una iniciativa interessant i que vol ajudar a difondre també al país

Què és Eixarcolant?
Un col·lectiu sense ànim de lucre, amb més de 1.500 socis i que va néixer el 2016. L’objectiu és recuperar espècies silvestres, el que en diem plantes oblidades, que són silvestres. També varietats que estan en perill de desaparèixer si ningú no se’n cuida que no passi. A Andorra som unes poques persones que ens hem fet sòcies fa uns pocs mesos, formem part del node territorial del Pirineu Central. 

Plantes com quines, per aquí?
N’hi ha moltes, penseu que són plantes silvestres com les ortigues, la verdolaga, flors comestibles com la calèndula... Moltes, moltes, en tenim moltes. Algunes encara es mengen habitualment, com les xicoies. D’altres s’han d’anar recuperant. 

S’ha de saber. 
És clar. Jo ara tinc rementerola, per exemple, que em neix a l’hort. O ruca silvestre. Són plantes que penseu que són silvestres, neixen soles –aquestes les he portat, però ara ja faran soles– i són molt fortes, molt resistents. 

Són gustoses?
Boníssimes. Tot i que és cert que tenen gustos als quals no estem habituats, un gust fort. Però són plantes amb molts nutrients. Com deia, neixen soles i creixen sense necessitat que ningú se’n cuidi, amb poca aigua. 

El col·lectiu difon aquest coneixement, que desapareix. 
Exactament. Jo, sense anar més lluny, no en soc cap experta. Vaig fer un curs d’horts de muntanya a Puigcerdà fa dos estius, amb un membre d’Eixarcolant, justament perquè tinc un hort. Em va semblar molt, molt interessant, i l’any passat vaig anar a la Jornada de Plantes Oblidades (enguany el faran aquest cap de setmana a Igualada). 

Hi som a temps.
I tant! Jo enguany faig de voluntària, en som uns 150. Per la jornada passen tres o quatre mil persones. S’hi  fan tastos, tallers –jo assistiré a un de patés– i moltíssimes activitats. 

En tot cas, ho va conèixer i va dir: difonguem-ho a Andorra. 
Em va interessar molt, sí, i crec que donar a conèixer alguna coseta aquí també està bé. Tot i que soc una simple sòcia, que consti. Però si puc col·laborar una mica...

Van fer una projecció a Escaldes. Com va anar?
Molt interessant, va venir prou gent i es va generar un debat molt interessant. Vam parlar molt sobre el tema de les patents i sobre les dificultats d’un productor per obtenir una varietat de la qual pogués viure. Algú va mostrar interès per afegir-se a Eixarcolant. Tot i que no és que nosaltres hàgim de fer cap campanya de captació de socis, això ha de tenir un ritme natural, orgànic. 

I dijous, una altra a Sant Julià. 
Es projectarà un documental, Llavor: la història no explicada, de Taggart Siegel i Jon Betz. Exposa que el 94% de les varietats de llavor al planeta han desaparegut, però hi ha una sèrie de gent, de científics, agricultors, etcètera, que intenten crear bancs de llavors. L’objectiu és evitar aquest monopoli que estan creant algunes empreses: venen llavors que només et duraran un any. Negoci. 

Vostè té l’hort...
A Sant Julià, a prop de casa. Quatre amigues que fem hort. Anem fent com podem, l’hort és un aprenentatge constant, una exploració. Sobretot si no t’hi dediques professionalment. Una cosa et surt millor i d’altres, no tant. 

Què li ha anat bé?
Enguany han sortit molt bé els porros, les carbasses. Els tomàquets no gaire, la veritat. Mongetes i faves també han sortit força bé. Com dic, estic aprenent. Sempre.