“La genealogia als Estats Units és la segona afició, aquí costa més”

Químic de professió i originari del poble alturgellenc de Tuixent, Jordi Picart és un ‘malalt’ de la genealogia. Va començar fent-hi una ullada i ha acabat amb un perfil especialitzat a YouTube

 

Doncs no sé, no sé. Va ser un cúmul de casualitats. No formo part d’aquest grup de recerca Tuixent-Argentina, però sí que estem en contacte des de fa uns anys. Jo em vaig posar a fer recerca genealògica el 2014 i més endavant ens vam conèixer i hem col·laborat. 

 

Pura curiositat, d’entrada. Comences a preguntar, a mirar, et vas animant... Un conegut em va demanar si li podia buscar una informació puntual, a Tuixent, i buscant el que m’havia demanat, van començar a sortir coses de casa meva i, és clar, m’hi vaig enganxar. 

 

No sé per què. A Catalunya, tot i que hi ha la Societat Catalana de Genealogia, no és tant com a França o els Estats Units. Em sembla que als Estats Units és com la segona afició més habitual. Aquí potser costa una mica més, falta aquest punt d’interès cap a la pròpia història, també familiar. 

 

Un cop jo vaig acabar la meva recerca, havia generat tot un seguit de materials que podien ser útils a altra gent.    Anava penjant coses a Facebook i la gent em preguntava “això com ho has trobat?” També hi va haver un debat sobre la falta de contingut en català a la xarxa, i això també em va empènyer.  Entre una cosa i l’altra... Però és totalment d’aficionat, parlo del que sé, fins a on sé i si una cosa la ignoro, o no la dic o me n’informo. Simplement es tracta de compartir el poc que sé. 

 

Aquí passa el mateix que amb la ciència: antigament la ciència la feia un senyor tancat al seu laboratori i ara no pots fer res si no comparteixes informació, si no aprofites el coneixement que altra gent genera. Si no comparteixes, no arribes tan lluny com podries. Així que generar interès en altres és una manera de beneficiar tothom. 

 

No, no. Els primers passos són bastant senzills: s’ha de començar per preguntar a casa, als familiars, i com abans es faci, millor, perquè la memòria de la gent més gran arribarà un dia que la perdrem, evidentment. Amb això ja et fas un esquema. A partir d’aquí, Registre Civil, per demanar partides de naixement, defunció, matrimoni. En el cas espanyol, l’abast del registre és fins a 1870, a França comença abans. Després hi ha els arxius parroquials... on han sobreviscut.

 

Sí, sí, no tots s’han conservat, una llàstima. Amb els registres eclesiàstics pots arribar tranquil·lament fins al segle XVIII o XVII. Després, hi ha fonts documentals com els arxius notarials, amb testaments o capítols matrimonials. I documentació molt diversa, però insisteixo que el primer pas és mirar cap a casa, remenar calaixos, que a vegades et trobes joies, autèntiques sorpreses. 

 

Com a les fotos que guardava la padrina o la tieta: i aquest qui és?

Ara mateix tinc aquí al costat tota una capsa de fotos, jo visc a casa dels padrins, que ja no hi són, i hi ha molta gent que ja no sabem qui són. Llàstima que al seu moment ningú es dediqués a apuntar-ho, a posar noms a les cares i a l’inrevés. És un patrimoni familiar, una forma de reconèixer els nostres. 

 

Sempre, sempre. Per la part divertida o la part de les sorpreses que no haguessis volgut trobar. Has d’estar preparat. En el meu cas no recordo coses molt fortes, però sí alguna discussió sobre testaments, fa dos-cents anys, amb el típic fill desheretat... O a un fill a qui deixen “l’abric i l’escopeta”. Són curiositats. 

 

Sí, sí. Aconseguir els documents no sol ser molt complicat. Més que de la institució, depèn de qui trobes a cada lloc. I tampoc és difícil d’interpretar.Potser el secretari o el capellà no tenien molt bona lletra,  però te’n surts, i d’altres vegades tenien una lletra que és una preciositat. Però sempre val la pena l’esforç.