Fernando Herrador Rius col·lecciona càmeres fotogràfiques. Unes 700 atresora ja. Malgrat la magnitud del nombre potser és difícil fer-se a la idea de què significa realment aquesta acumulació que, més enllà de l’objecte material, és tot un recull d’història i d’històries. Valdria la pena ser exposada. De moment, passin i vegin.

Anem al principi: d’on li ve la dèria?
Antigament la xocolata portava cromos amb què omplir un àlbum i quan ho aconseguies, t’ho canviaven per un regal. Així que un cop, la mare em va dir que volia un joc de cassoles que li anirien bé. Jo tenia uns deu anys. Entre els regals hi havia una càmera de fotos. Ui!!! No ho vaig dubtar. Ara, quina esbroncada que em va caure!

Però segur que encara recorda la primera foto.
Oi tant! Un retrat de la mare: tota cofoia la va enviar a l’àvia, al Pallars. Després vaig fer fotos tota la vida, de fet era el fotògraf de tot esdeveniment familiar. Recordeu quan s’havien de revelar els carrets?

Però com va saltar de fer fotos a atresorar càmeres?
Això va començar després que em vaig instal·lar aquí, fa deu anys (jo soc de Barcelona i després he viscut a Sevilla). Em van diagnosticar un càncer de medul·la òssia, un mal que ara tinc dominat i esperem que es faci crònic. Però aleshores va caure a les meves mans el llibre 100 años de cámaras españolas.

Una revelació?
De càmeres fetes a Espanya a penes és coneguda la Berlisa, però aquest llibre de Gerardo Acereda, un exmilitar aficionat a la fotografia, em va fer veure la quantitat de fàbriques que hi va haver: aparells de baquelita (aquell plàstic dur), de caixò, de les de fuelle... M’hi vaig aficionar.

I ara en té vora les 700.
M’agrada anar rebuscant per les webs com eBay, Todocolección... i em vaig anar comunicant amb Acereda. He  de dir que aquesta ocupació ha estat la meva quimioteràpia. Ara tinc un bloc que ja porta unes 35.000 visites. Estic molt content.

Insisteixo: 700!
A vegades es venen per lots i aleshores per una que t’interessa has de comprar-ne que no. Així he fet col·leccions diguem-ne temàtiques. Per exemple, m’agraden molt les de joguina.

Funcionen?
No totes i a banda no m’importa gaire. Avui per a una càmera analògica hauries de buscar carret, qui el reveli... molt complicat. A mi m’interessa l’estètica.

Va! Expliqui’ns algunes de les històries d’aquests aparells.
Quan acaba la guerra civil, a Espanya ningú tenia un duro, així que on es fabricaven càmeres no tenien els elements suficients per fer-ho i eren molt cares. Per això alguns fabricants les compraven a l’estranger i simplement hi afegien una plaqueta. No es considera espanyola.

Mirada històrica.
Quan compro una càmera a un particular li pregunto. Un cop vaig comprar una de gran format, d’aquestes que pesen quaranta quilos, molt barata. Ostres! L’home em va dir que era de la seva dona, que va morir  poc després d’haver vingut a Andorra a comprar-la, i ja no volia veure-la. D’aquesta jo no me’n desfaria mai.

Serem indiscrets: val uns diners. Se’n pot parlar?
No, no, no, no. Però mira, ni fumo ni bec ni gasto en dones. I per ara, com deia, és la meva teràpia. I després què en faré? Tenen raó. Però, i mentrestant? En gaudeixo.

Això s’ha d’exposar al públic.
Sí, sí, per aquí han passat de la Fundació Julià Reig, interessats. El problema són totes les vitrines necessàries.

Algú apareixerà que ho resolgui, oi?
Penso que es podrien fer exposicions temàtiques. Per exemple, de càmeres catalanes, o de la Segona Guerra Mundial, o d’infantils: mira aquesta de broma, que té forma de pistola i per la culata tira petards, o d’antigues, o de diferents països: en tinc de la Unió Soviètica, del Marroc...

Déu n’hi do!
En tinc dels anys trenta, per exemple. Aquí hi ha un d’aquells mamotretos amb què un fotògraf alemany feia retrats al parc del Retiro.  O, mira, la Kodak que es va fabricar amb motiu de les Olimpíades de Barcelona... Vaig fent guardiola per quan apareixen.