‘La festa’, amb text de Daniela Freixas i molta realitat al rerefons, és la nova proposta de L’Única, interpretada pel grup de joves de l’Escola de Teatre de la Seu i dirigida per Danae Playan

‘La festa’.

És un text contemporani, estrenat enguany al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). El text ens va arribar a nosaltres a través d’un club de lectura aquí, a la Seu. Jo volia dirigir un projecte amb un text contemporani i aquest text em va semblar idoni, una peça coral a partir de cinc històries. 

Amb certa base real, oi?

Sí, el text està fet a partir d’experiències reals. Parla del consum de pornografia dels més joves, de com es crea una eròtica de la violència, de la cosificació de les dones... i de com tot plegat acaba creant una sèrie de traumes entre els adolescents. 

És evident per què us va interessar. 

Sí, és clar, està protagonitzada per les joves de l’escola, que tenen entre 15 i 18 anys. Però tot i que el plantejament sigui sope experiències adolescents, l’opa no sols és d’interès per a ells, sinó per a tothom, creiem. Em vaig adonar que explica coses, el text, que estan massa normalitzades a la societat i no hauria de ser així. 

Com per exemple...?

Com deia, aquest consum massiu de pornografia. És tot un món, però és un dels punts de partida. Avui en dia el primer contacte amb la pornografia pot ser als vuit o nou anys. 

Espantós, sincerament.

Sí, i molts adolescents no s’adonen de com afecta a l’hora de tenir les primeres relacions sexoafectives. Molts es troben en aquesta situació que, després d’haver consumit pornografia, les seves relacions no són com haurien de ser. Solen ser més violentes, reproduir aquesta idea de la cosificació de la dona... 

Mentre assajàveu, s’hi veien reflectides? Els tocava de prop?

Sí, a les primeres lectures ja parlàvem dels temes i moltes d’elles, perquè són tot noies, ja deien que s’identificaven amb algunes situacions. Com que es parla de molts temes, sí, hi ha molt on veure’s reflectit. 

Tot noies per exigència del text?

No, no, però al grup només hi ha noies. Al text hi ha personatges masculins i ens hem hagut d’adaptar una mica. 

Als nois els costa, oi? 

Sopetot quan comencen a fer-se grans, perden l’interès pel teatre i se’n van cap als esports. L’últim noi al grup va marxar fa dos anys, per estudiar, i ara intentem que els nois s’hi animin. 

Us perjudica l’estereotip. 

Absolutament. Aquesta masculinitat que els obliga a fer coses de més valents... costa que aguantin al teatre perquè, al final, fer un espectacle els obliga a posar-se en un lloc molt vulnerable sope l’escenari. 

Els ‘mascles’ no ploren.

És això, és això. 

Sis funcions. 

Estrenem divendres, 26, i hi haurà funció dissabte i diumenge. Igual que la setmana vinent. Ja que muntar l’opa és feina de quatre mesos... Després, a veure si té sortida. No tenim res concret, però la porta no està tancada. Creiem que és una opa ideal per a fer representacions a instituts, per exemple. 

Contents amb el funcionament de la sala?

Està funcionant molt bé. La gent va agafant més interès pel teatre i ara tenim moltes ganes de seguir portant espectacles. Per a les joves, és una gran oportunitat poder actuar en una sala: han de treballar aspectes com la llum, coses que actuant al carrer no toquen. 

Bo per a vosaltres i per al públic. 

La sala li aporta un to més íntim a l’espectacle. A l’aire lliure, al carrer, és diferent: has de projectar més la veu, passa gent... Aquí només són els actors i els espectadors.