El grup de recerca Tuixent-Argentina va posar en marxa un moviment que no para de créixer, una vastíssima xarxa en què les famílies es retroben a través de les generacions. Entre ells, Dani Cetrà

En el seu cas... 
El meu avi era de Tuixent, Francisco Cetrá, però jo ja soc nascut a Barcelona i Tuixent era un lloc on anava de petit de vacances. Un lloc una mica mític per a mi. Amb vint-i-dos anys vaig anar a viure a Escòcia: soc politòleg, em vaig especialitzar en estudis de nacionalisme, amb un doctorat en Ciència Política. A Escòcia, com que s’havia de fer el referèndum d’independència, el del Brexit... El que havia de ser un any es va convertir en dotze. 

Això sí que és multiplicar. 
En tornar, el 2021, en el procés de ressituar-me a Barcelona, a Catalunya, em va sorgir un interès creixent per la família. Coses que no sabia, com que l’avi havia marxat a Bèlgica en acabar la guerra civil; després va tornar, el 1944. Jo vaig començar a fer preguntes i també a interessar-me per tornar a Tuixent. 

I? 
Els pares tampoc tenien moltes respostes, així que van recuperar el contacte amb la filla de la germana del meu avi, la tieta Roser, a Tuixent. Va ser emocionant, després de molt de temps.  

Va tornar a Tuixent. 
I m’hi van rebre amb els braços oberts. Els cosins segons, la Maria Isabel i el seu fill, l’Ernest, amb qui ara som molt amics. No ens coneixíem! Això va ser el Nadal del 2022, quan em van convidar a cal Terrisser, a la casa feta pel rebesavi. Em van ensenyar tot el que conserven, objectes del temps dels rebesavis: quasi és una casa-museu. Vam tenir una conversa d’hores i hores, fins a la matinada.
 
Fàcil d’imaginar.  
A banda, hi va haver una coincidència meravellosa: jo soc politòleg, com deia, i la conferència internacional de ciència política –IPSA, són les sigles–es va fer a Buenos Aires. En el meu ple procés de descobriment, d’aprenentatge de les onades migratòries, de saber com els Cetrá van anar a parar a l’Argentina: va ser una oportunitat magnífica. I em vaig posar en contacte amb tot aquest grup de recerca Tuixent-Argentina. Una experiència meravellosa. 

Els coneixem: són uns cracs.  
Em van posar en contacte amb la Micaela Cetrá, que és la meva cosina segona. Em va convidar a casa seva, en una ciutat de la província de Buenos Aires,  Pilar; em van acollir a la casa d’en Roman, el germà del meu avi que va emigrar. 

Emotiu. 
I tant! Però a banda d’aquesta part diguem-ne més íntima, vaig també conèixer la resta del grup. Sobretot en Santiago Iturralde, la persona que em va acollir de meravella des de la meva arribada a Buenos Aires, amb tota una explicació sobre les diverses onades de tuixentins que van anar arribant i en quines circumstàncies. 

Són molt actius.  
Vaig fer alguna trobada amb bona part del grup, sí, i alguns d’ells han vingut a Barcelona. Però, ja dic, el moment d’estar a Pilar, de veure coses com el document amb què Román Cetrá va entrar a Argentina... 

Ho tenen tot documentat.  
Efectivament. El meu tiet-avi va arribar amb una de les últimes tongades, al segle XX ja. Era el germà jove de cinc.   

Una reflexió com a politòleg? 
Sí, sí, unes quantes. Em va fer pensar en les motivacions que portava a marxar. Però també hi ha una dimensió semicolonial, diguem-ne: com es va en realitat espoliar terres a qui eren els habitants d’Argentina per donar-les a aquesta gent, que les va treballar i es va guanyar prou bé la vida. Salvant totes les distàncies, ara hi ha uns fluxos de migració que són inversos. 

Alguns venen a Andorra, ho sabrà. 
Buscant oportunitats de vida. Fa reflexionar sobre com fluctuen les condicions de vida. Aneu a saber com serà en el futur. També és molt visible aquesta presència al barri on jo visc, al Clot. 

Veïns! Servidora és de la Verneda. 
El meu avi hi va ser professor!

Anècdotes personals a banda, els politòlegs què poden fer davant aquesta onada de xenofòbia ‘cutre’?
Utilitzar el nostre coneixement per entendre millor els discursos de la ultradreta i habilitar eines per desactivar-los. Jo ho intento participant per exemple en els actes de l’escola Guillem Agulló, d’Òmnium Cultural. No és l’àmbit de la meva recerca, però el tema, és cert, cada dia m’interessa més.