Ramon Pardina, escriptor, guionista televisiu (del ‘Polònia’ entre altres), habitual de la ràdio, presenta aquesta tarda, a La Trenca l’últim llibre, ‘L’home de la porteria’, reflex de tota una època 

‘L’home de la porteria’.
És la història novel·lada de Josep Lluís Núñez, qui va ser president del Barça durant 22 anys. Parteix de la feina com a guionista del documental Núñez, que es va emetre a la plataforma de Tv3 i és com una ampliació: m’havien quedat moltes coses a dir, moltes coses que retrataven el personatge. 

Un paio complex. Fins i tot atractiu per als que ens rellisca el futbol. 
Sí, sí. M’ho han dit més cops. El futbol, de fet, només és una història de la seva història. Bàsicament és un empresari representatiu de l’època del boom immobiliari. Explica com ell va aprofitar el franquisme per créixer pràcticament de zero fins a ser un dels magnats de la història del país. 

Visca el ‘pelotasso’.
I amb una manera molt pròpia de fer d’aquella època, que avui ja no és permissible. Era el típic cap personalista, que portava la comptabilitat pesseta a pesseta. De grans empreses, fins i tot el Barça, però governats com si fossin un negoci familiar. Elitista i molt aliat amb pràctiques que fregaven, o a voltes superaven, la línia de la corrupció.

Al llibre també... 
Apareix la figura de Jordi Pujol, perquè un dels vessants de Núñez va ser la seva lluita política contra el president, que volia tenir un president de la seva confiança al Barça i Núñez li ho va impedir. La guerra va durar aquests vint anys i va coincidir que el 2014 Pujol va confessar que tenia l’herència a Andorra i Núñez va entrar a la presó. Així que representava la fi d’una manera de fer les coses tant en política com en els negocis. Avui  en dia ja no és tan acceptable teixir aquesta xarxa clientelar a base de complicitats molt sovint comprades.

Vostè creu? Miri el Rubiales aquest.  Per citar-ne un cas. 
Però així que aquest Rubiales ha fet alguna cosa malament ha sortit ràpidament. Núñez i Pujol van estar durant vint anys manegant-s’ho. Molta part de la directiva de Núñez, quan volia teixir complicitats, era la Convergència de Ferrovial i del Palau de la Música: el mateix Lluís Millet era directiu del Barça i en portava la fundació. I això, durant vint anys, es van pensar que era el més normal. 

Ja no?
En aquest segle hem madurat prou, s’ha sofisticat una mica la societat i aquestes coses que acceptàvem ja no ho són tant. També ha canviat el paper dels mitjans. Núñez i Pujol estaven obsessionats per controlar la informació. Ara és incontrolable. No dic que els mitjans no tinguin interessos o siguin més independents, però si més no, hi ha més diversitat. 

Història novel·lada de qui  encara no ha fet una novel·la, de les moltes coses que ha fet. 
Cert, però això em serveix com a camp de proves. Volia fugir d’una biografia o una dissertació sociològica. És  un personatge complex, contradictori, que explica moltes coses a nivell social, polític, etcètera. Podria ser un personatge de Shakespeare. Captiva l’atenció del lector. Tot el que passa és veritat, però explicat com si fos una novel·la. 

Ha fet còmic, teatre, televisió, ràdio: una mica d’esquizofrènia?
No, no, jo estic bé, crec. Vaja, tenia la vocació d’escriure i de la literatura no vius, però en altres formes que hi estan relacionades sí que m’he pogut guanyar bé la vida. Soc molt afortunat, m’agrada. 

Serem legió els que seguim l’actualitat pel ‘Polònia’.
Sí, sí, però una mica mal fet, vaja. No em sembla del tot sa. La sàtira és important, però cada cosa al seu lloc: no permet el nivell de profunditat que el periodisme. 

... si més no, posar el dit a la nafra.  
Al monòleg de l’Andreu Buenafuente tractem l’actualitat, però mai la tractarem com en un editorial de premsa. Ara, sí que es posa el dit a la nafra, sí; per això dic que són complementaris. 

Acabo fent-li la pilota: com són tan bons, tan sovint?
Ho creus? Bé, és una mica com tot: has d’aprendre els ressorts i dedicar-hi hores. Ara, confesso que és més difícil fer humor quan la realitat és absurda.Quan ja tens l’Almeida o l’Ayuso dient bestieses és molt difícil construir humor a partir d’aquí.