Com tota la gent que val la pena, és pacient i tolerant quan li demanen absurds, i Agustí Pàniker ens fa cinc cèntims de tot aquest coneixement que atresora sobre les cultures orientals. 

No s’estrena pas, al cicle Geografies. Aquest cop ve a parlar sobre la Xina. Dissabte, a La Trenca. 
Sí, em centraré en l’aspecte de les religions, en la part espiritual. 

El nostre desconeixement és enorme, oi? 
Sí, més aviat. Per això aquests cicles, oi? En una horeta tampoc podrem profunditzar gaire, però em centraré en les tres grans religions, de fet, n’hi ha moltíssimes, però el taoisme, el confucianisme i el budisme en destaquen. Insistiré molt que molts xinesos les barregen una mica. 

Entre nosaltres, alguns van amb ‘El camí del Tao’ a la butxaca. 
Ja, sí, sí. Del Tao en sabem molt poc, però està molt bé fer-ne l’esforç. El taoisme té dos vessants, un de filosòfic, el taoisme més antic, el de Lao Tse. Aquí ens agrada molt, perquè són reflexions i pensaments molt profunds sobre la vida, l’ésser humà, el cosmos, la relació amb la natura... 

El segon...
Una mica més tard, bé, als primers segles de la nostra era, es va desenvolupar el taoisme religiós. Que no és tan diferent, però sí que hi tenen més importància els aspectes rituals: anar al temple, cremar encens, venerar els avantpassats... 
Som molt de deixar-nos atreure per l’estètica. Ara cremem encens pertot arreu. 
També diem allò del zen, encara que és japonès. És cert això de l’estètica, posem un buda en un balneari, i què hi pinta un buda en un balneari? Però vaja, l’hem incorporat i té bona imatge. Res de dolent. Però bé...

Del budisme tampoc no en sabem gaire, aventurem. 
Una miqueta més potser, perquè és una figura més coneguda. Però pensem que només es tracta de meditar. Sí, és una part important de la tradició budista, però hi ha tota una ètica. El budisme a la Xina gairebé és un factor de civilització: marca l’art, l’arquitectura, la poesia, la política, els invents...

Els invents?
La primera impremta no la va inventar Gutenberg, sinó que es va inventar als monestirs budistes de la Xina i Corea al segle VIII. No és tan sofisticada com la de Gutenberg, però allí està. Durant el primer mil·lenni de la nostra era el budisme va ser un factor importantíssim. Ho continua sent. Més encara, ara hi ha cert revival. 

...?
Després de la posició d’ateisme estricte del Partit Comunista als seixanta i setanta, després es va relaxar. O es va substituir pel maoisme, que també és en certa manera una religió. 

També semblem buscar certa espiritualitat per aquí, tot i que...
Sí, sí, hi ha certs paral·lelismes. És una actitud típica de les classes mitjanes arreu del món, dels Estats Units a Nigèria, la Xina o Nigèria. La classe mitjana té necessitat de certa espiritualitat. Tot i que a vegades és... no diré que superficial...

... ja ho diem nosaltres. 
Bé, un se la fa a la carta. Ja no hi ha el pes tan fort de les tradicions, però la classe mitjana té una necessitat de canalitzar una dimensió espiritual. 

El confucianisme. 
Sempre hi ha el dubte de si és una religió, una filosofia, un tipus d’humanisme... Bé, és una mica tot i alhora, i és un factor que potser avui no té tant de prestigi, però va tenir un impacte més gran en la societat xinesa. Van tenir un gran monopoli en l’educació i l’Estat.

El seu catolicisme?
Però és molt pragmàtica, molt afirmadora del món. Es parla del món confucià com una civilització en ella mateixa, ha donat molta unitat a un món molt divers, de la Xina a Corea i altres països, és un àmbit molt fragmentat, en llengua, història i cultura, països molt diferents.

Insistim: en sabem tan poc...
I és interessant, ni que sigui pel pes  de la Xina en el món modern. Que no és nou, parlem de país emergent i d’emergent no en té res, sempre ha estat molt central... tret dels anys del colonialisme, als segles XVIII i XIX. 

Ens guiem per l’eurocentrisme, pel nostre melic. 
Tots som etnocentristes, ells també ho són, i els yanomami, però el nostre s’ha globalitzat i ens sembla natural. Parlem de l’Extrem Orient? Extrem o llunyà respecte de què?