Per a la famosa operació biquini s’ha d’acceptar que ja hem fet tard. Una altra cosa és algun petit retoc per aquí o dissimular un petit defecte per allà. Tècniques com ara la micropigmentació i el ‘microblading’ ajuden. Ho explica Mireia Caldeiro, que en té experiència i ara, un centre propi

‘Microblading’?  
Són unes petites incisions a la pell, a nivell de l’epidermis, que fem amb un conjunt d’agulletes posicionades una al costat de l’altra. Obrim una mica la pell i introduïm un pigment. Quan la pell cicatritza, s’hi queda a sota. És un tatuatge semipermanent, no per sempre. 

Als covardiques ens fa por: fa mal?  
Sols una miqueta, dona, però fem servir una mica de cremeta anestesiant, així que una mica d’ajudeta tens. 

És diferent de la micropigmentació?  
Canvia la tècnica. Amb el microblading tallem la pell i amb la micropigmentació, la percutem: moltes punxadetes, una darrere l’altra, darrere l’altra, per obtenir diferents acabats. 

...?  
Podem dibuixar un pelet de la cella per exemple, o fer una ratlleta de l’ull, difuminada o marcada. Podem donar-li color al llavi i crea un efecte òptim de volum. 

Ens posa guapes, vaja.  
Però també treballem a nivell paramedical. Per exemple, corregint asimetries o, per exemple, un llavi leporí. O la reconstrucció d’una aurèola després d’una mastectomia. També es poden dissimular cicatrius. 

Ah, veiem que n’hi ha molts usos.  
És un tema interessant, que abarca molt.  Poden ser tractaments de bellesa, és clar: vols trobar-te més maca, no haver-te de maquillar cada dia. Aixecar-te cada dia amb bona cara, que és el que volem totes, oi? Però també es poden treballar problemes com una asimetria molt marcada entre els llavis, o una cella amb una cicatriu. Són tractaments que van més enllà, oi?

Influeix en l’autoestima.  
Quan ens trobem millor amb nosaltres mateixos, les nostres relacions socials també canvien. Estàs més obert perquè tens més seguretat, més confiança en tu mateix. És important. 

Compta tenir aquesta opció després d’una mastectomia.   
Hi ha una qüestió important d’assimilació, de guanyar autoestima. Encara que sàpigues que no és una aurèola real sinó un tatuatge semipermanent, que hauràs d’anar retocant amb el temps, et dona certa confiança. En aquest sentit per a mi és una feina gratificant. 

S’entén.   
També quan ajudes algú a ocultar una cicatriu després de qualsevol intervenció. En el cas de les mames, hi ha dones molt decidides a fer-se el tractament, però també d’altres que no volen fer-se res, cadascuna ho afronta d’una manera diferent. El que és important, és que tinguin opcions per escollir. 

Va posar en marxa el seu estudi no fa gaire. És dur, això de ser emprenedora?  
Has de picar pedra, sí. Vam obrir al gener, allà davant del Don Denis. Però segueixo treballant fora del meu estudi, faig dues jornades. Ho fas amb alegria, amb ganes. Ja saps que quan arrenques un projecte t’implica tot aquest esforç. Es tracta d’això. 

Burocràcia complicada? 
Obrir qualsevol negoci implica un temps, tota una paperassa... I en el cas d’un estudi com aquest, has de complir amb requisits en les instal·lacions i sanitaris. També de la qualificació del personal que hi treballa. Has de tenir totes les formacions al dia. Tot una sèrie de passos a complir, però és normal. 

És clar.  
Però qui vulgui fer-se un tractament s’ha d’informar molt bé abans sobre el centre. Finalment, treballem amb agulles, hi ha sang... no s’ha de córrer cap risc d’infecció. S’ha de tenir seguretat en la formació de qui fa el tractament. 

Després va pel carrer i hi veu dones a qui  ha ajudat a estar guapes.
Sí, i vols saludar-te amb una clienta contenta des de l’altra vorera. Vull que diguin “això m’ho ha fet la Mireia”. Així que aquí t’espero, eh!