Madhu Jethani Aswani presideix l’Associació de Diabètics d’Andorra. A la malaltia es dedica avui un d’aquests dies internacionals que posen el focus en la prevenció i la millora de la vida de qui la pateix

No sé si la paraula és celebrar, però en tot cas el Dia posa el focus. 
És avui, sí. I tenim el blau com a color, ho sabíeu? Es vesteixen de blau els monuments, etcètera. Tot i que aquí, a Andorra.... És un dia útil per conscienciar la gent que existeix aquesta malaltia, fonamentalment. 

 Útil?
Hi ha hagut anys que ho era, i molt. En l’associació, he de dir, necessitaríem gent. Però és ben cert que hem aconseguit moltes coses i no queda molta lluita a fer, ara per ara, més enllà de coses puntuals. 

Per congratular-se’n.  
Funcionem des de fa una dècada aproximadament, una mica més. Vam començar lluitant per la bomba d’insulina, que és diguem-ne el pàncrees artificial, i és el que fem servir la major part dels diabètics (de tipus 1) al país. Ara ja fa temps que funciona la unitat de diabetis a l’hospital. 

Sempre hi ha opció de millora.  
La nostra lluita ara s’ha centrat en l’esport i les activitats en què han de participar els nens amb diabetes. 

...? 
Un dia em diuen “la meva nena vol anar a esquiar, però sense un acompanyant, no l’accepten”. Em vaig sorprendre, perquè pensava que tots els nens podien fer les mateixes activitats. Es veu que no: si no  acompanyes el teu fill, el col·legi no se’n vol fer responsable. Acabem d’aconseguir que el Govern s’encarregui que també els nens amb diabetes puguin participar en activitats com l’esquí. O un viatge de fi de curs. 

Em deixa parada, ho desconeixia. Per quina raó?
És una marginació, no us sembla? Resulta que a les escoles no se’n volen fer càrrec, per si pateixen una hipoglucèmia. Hem aconseguit que el Govern formi les persones que acompanyaran aquests infants, voluntaris. 

Formació complexa? 
No, no: han de saber si al nen li baixa el sucre què pot menjar. Controlar, verificar la seva dieta, el menú. Ara, amb les bombes d’insulina, les mares poden controlar les glicèmies a través del mòbil, saber com estan de sucre en cada moment. Tot un progrés. 

Han fet un pas endavant, doncs, per resoldre aquesta desigualtat.  
Hem de verificar que tot funciona, però sí, en principi sí. Una altra cosa és que encara hi ha pares que no volen enviar els nens a aquestes activitats. 

Estem parlant, precisem, de la diabetes tipus 1. 
Sí, sí. Que són els que porten la bomba d’insulina: un aparell amb un catèter que va injectant la insulina, i un sensor, al braç o la panxa. 

Estem al costat d’un nen o adult i pateix una hipoglucèmia: què faig? 
Donar-li aigua amb sucre. Ja està. No és complicat, qualsevol pot saber com actuar. En el cas dels nens, de sis o set anys, que n’estem parlant, no són autònoms, per això les precaucions. 

La malaltia interfereix molt en la vida quotidiana? 
És crònica. Però en el meu cas, per exemple, soc diabètica des de fa quaranta-cinc anys i he fet de tot: he tingut fills, he viatjat, he esquiat, jugo a golf... No talla la vida en absolut. Mentre estiguis equilibrat, és clar. 

Els avenços mèdics ajuden. 
Bé, abans havies de punxar-te. Primer amb xeringues, després hi havia aquella mena de bolígrafs, i t’havies de mirar les glucèmies mirant-te el dit, mentre que ara el control és més fàcil i continuat. 

L’alimentació?  
És la dieta mediterrània normal i corrent, sols mesurant els hidrats de carboni. 

Falsos mites, com pensar que si menges molt sucre seràs diabètic.  
Tot mentida. Ni tan sols està molt clar que sigui una malaltia genètica com es creia, és autoimmune, crònica. 

Prevenció? 
Amb la de tipus 1 no s’hi pot fer res; amb la 2, adquirida, el de sempre: exercici, dieta equilibrada, vida saludable.