Ve de Normandia. 
Fa temps que coneixia Andorra. Jo tenia les meves empreses a França, des de fa vint-i-tres anys, en diferents sectors, però una de les activitats se centrava en la decoració. Les cases que jo projectava estaven totalment decorades, no sols tenien cuina i bany, com és habitual. El  2022 vaig prendre la decisió de venir a viure a Andorra. 

I reprendre aquí l’activitat. 
Amb un concepte nostre, no una botiga de mobles, sinó que tenim un show room privat (amb cita), amb mobles i objectes que hem fet nosaltres mateixos. Volem mostrar que quan algú necessita, posem per cas, un sofà, cal conèixer la resta de l’interior i també els seus hàbits de vida, per dirigir-lo, donar-li la millor visió d’allò que vol. 

Tries un moble i és important que connecti amb la vida, no només que agradi el disseny, vol dir?
Sovint les persones adoren una peça, un moble, i el volen de qualsevol manera. Però quan veus casa seva t’adones que aquell sofà, posem per cas, ocuparà tot l’espai. L’habitació no existirà ja, serà inconfortable, i la resta de decoració desapareixerà. 

L’amor, que és cec. 
És un risc. Aquí està el nostre consell, per projectar el client en la seva elecció. Ell té l’última paraula, per descomptat, però li direm. N’està ben segur? 

El sofà és un eix central de la vida. 
És molt important, sí. Has de pensar per exemple si sobretot el vols per veure la tele, aleshores cal que sigui molt gustós, profund. Però si és per rebre gent, per prendre un aperitiu i xerrar, millor que sigui menys profund. És un espai de vida al saló i cal conèixer bé les persones que el faran servir. 

No és sols un moble...
Cal pensar a viure’l, vius amb els teus mobles. Amb una joia o una peça de roba pots tenir un caprici a primera vista i no fer-les servir mai, però amb un moble... bastant més complicat si després de comprat no t’agrada. La meva missió és dir: “atenció, no us deixeu dirigir pel moble, sou vosaltres qui heu de conèixer els vostres hàbits”. 

Sembla lògic. 
Sí, oi? Però sovint el client ho oblida. Com un llit, és molt important. Pensar si per als infants, per exemple, l’habitació és també el seu espai de joc. Una casa també canvia, evoluciona, amb els canvis a la vida, i els mobles s’hi han d’adaptar. Igual que quan tens fills canvies de cotxe. 

Errors molt habituals?
Això que deia, aquelles ganes de tenir una peça en concret que després no troba el seu lloc. A banda, quan es tracta d’una parella, d’una família, a nosaltres ens agrada veure’ls junts, a tots. És important perquè tothom viurà el moble, junts. Sovint ens n’oblidem. S’ha de trobar el punt d’equilibri entre el disseny i el confort. 

Pensem que està parlant de cases grans, i no és el cas més habitual. 
No, no, al contrari. Com més petit és l’apartament, més cal aplicar una lògica. És aquí on una  botiga de mobles a l’ús no arriba. Ells tenen les seves peces, els seus proveïdors... els resulta més difícil respondre a les necessitats. 

L’habitatge, a Andorra... ja veu. 
No és que França sigui un model precisament, però els problemes a Andorra són exponencials, he vist. Caldria, sí, que el Govern construeixi més habitatge social i permetre lloguers més moderats. Amb tot, a Andorra és com a França fa trenta anys, les coses encara es poden debatre, l’arquitectura que s’hi ha de fer, per exemple. A França, sabeu?, la discussió pública ha esdevingut molt complicada, s’ha convertit més aviat en un monòleg.