Laia Perearnau  passarà avui per la llibreria El Refugi de la Seu per presentar ‘La passadora’, novel·la ambientada entre Bescaran i Andorra, amb molta realitat al rerefons i noms ben coneguts

Segona novel·la històrica. 
M’agrada basar-me en fets i personatges reals. Així com la primera, Francesca de Barcelona (vaig tenir la sort de rebre el premi Nestor Luján), es basava en un personatge del segle XIV. En La passadora he fet un salt fins al segle XX  i em vaig centrar en aquesta figura dels passadors, que m’agradava molt. 

Per aquí en som coneixedors, però una barcelonina...
Fa molts anys vaig veure un documental on parlaven molts passadors, encara vius aleshores, i em va cridar molt l’atenció en Quim Baldrich (que el faig sortir a la novel·la) quan explicava que un company seu va violar i assassinar unes jueves. Em va impactar molt, la història em va quedar a dins. 

Entesos. 
Ara ha pres forma en aquesta novel·la, en la qual vull reivindicar aquesta figura dels guies, els passadors, sovint desconeguda i tan arriscada. Ara, que també alguns es trobaven amb aquella gent amb totes les seves riqueses a sobre... era molt llaminer. Però eren la minoria els que se n’aprofitaven. 

Ensopega amb la llegenda negra. 
Però he de dir que no n’he trobat cap prova, més enllà del testimoni del Baldrich parlant del Lázaro Cabrero. Però a banda d’això, no he trobat res que sostingui aquesta llegenda, encara que tothom –fora de focus, això sí– m’ho explica. Però amb quines proves? S’alimenta la brama, però...

Personatge femení, com toca.  
En revisar els llibres que s’havien publicat abans, em vaig adonar que es feia referència majoritàriament als homes. Vaig trobar una notícia, però sobre una noia de l’Arieja que, amb divuit anyets, havia ajudat a passar famílies jueves, amb els pares. Ella havia portat un nadó als braços i d’adult, aquell nen havia tornat per donar-li les gràcies.

I no és un cas excepcional. 
Però en canvi, pel que fa a les dones, a aquesta banda dels Pirineus tothom em deia que no hi havia hagut dones passadores. La recerca va ser frustrant en principi sobretot, perquè la gent no en parla, hi ha molt silenci: molts familiars se’n van assabentar en arribar uns forasters amb un ram de flors per donar les gràcies a l’àvia pel que va fer. Són històries tapades: fins i tot m’he trobat amb algú que encara avui no vol que se sàpiga que la seva àvia va fer de passadora. Es perpetua el silenci...

Però al final...
Vaig identificar 25 d’aquestes dones passadores. Amb totes elles vaig confegir la protagonista del llibre, una suma dels seus perfils. Al final de tot les enumero totes, una manera de reivindicar-les, que no quedin en l’oblit. 

Claude Benet, Josep Calvet...
En Claude, de fet, farà la presentació a Andorra, ell em va ajudar molt. La xarxa andorrana l’he descrit basant-me en el que ella explica, i tots els personatges que hi apareixen són reals. També he fet servir documentació d’arxius, hi he remenat molt, i en arxius he trobat molts noms de dona. 

A l’exposició ‘Refugiats’, a cal Pal, ja recollien la seva participació. 
Sí, sí, la vaig visitar. La feina de les dones era sobretot logística, o de donar aixopluc, de donar menjar a aquella gent que arribava depauperada. Crec que no s’ha reconegut prou. 

Alguns noms han anat sortint. 
Com el de la Lina Pla, per exemple, sí, que l’he introduït a la novel·la. Un personatge tan fora del comú: vivia a Andorra als anys quaranta, aquella Andorra tan rural, i ella parlava anglès, conduïa, regentava l’hotel... inaudit. 

Prou. 
També n’hi ha d’altres, com la Teresa Carbó, una exiliada catalana a Tolosa, que acollia també aquella gent que arribava des de diferents punts d’Europa fins que aconseguien un guia. N’hi ha més, com la Conxita Grangé, pallaresa que va anar a parar a un camp nazi per haver fet d’enllaç, de correu. 

Temptació de fer un llibre d’història i no novel·la?
No, no, en absolut. Jo soc guionista i a mi m’interessa fer ficció. És una novel·la d’amor, de suspens, d’espies... amb episodis com el de la Gestapo perseguint cotxes per les carreteres d’Andorra. És una història tan carregada d’èpica, de filmografia...

Fora d’aquí la història dels passadors no és molt coneguda, oi?
M’he trobat de tot, també molta gent que ha vingut a explicar-me que els seus pares, o avis, havien estat passadors.