Albert Arévalo (a l’extrem esquerre a la foto) dirigeix el grup de teatre TEA345, de Montcada i Reixach. Dissabte recalen a la Seu amb ‘El curiós incident del gos a mitjanit’. A benefici d’Autea Alt Pirineu

‘El curiós incident del gos a mitjanit’. 
La vam estrenar fa dos anys, que és la història d’un nen amb trastorn asperger i està basada en un best seller. Hi ha moltes coses, però totes giren al voltant d’aquest noi i com es relaciona amb l’entorn. El que va començar sent una representació més del grup -nosaltres som aficionats, però tenim una trajectòria llarga ja-, ha quallat molt entre el col·lectiu de famílies i de persones amb transtorn autista. Pensem que potser s’expressa força bé com se senten.

S’hi veuen reflectits, els donen veu, els expliquen.  
Vam estrenar aquesta obra en unes jornades a Montcada i després la vam prepresentar a Martorell i hem voltat per diferents indrets.  

Per què van triar aquesta obra?  
Nosaltres sempre intentem que les obres que fem tinguin un cert contingut: hem representat textos sobre la guerra civil, sobre la maternitat, sobre l’art i la cultura, sobre conflictes familiars... Sempre busquem que tinguin un cert impacte en l’espectador i el porti a reflexionar, tot i que també hem fet obres més purament còmiques, d’entreteniment. 

Teatre com a eina per fer pensar.   
Fins a on nosaltres arribem, volem que algú vingui a passar una bona estona però també surti amb preguntes, amb reflexions. 

‘El curiós incident...’ és divertida, té un punt d’intriga.   
Sí, sí, hi ha eescenes que busquen la complicitat amb el públic, encara que s’exposin les dificultats d’aquests nois en relacionar-se, en comunicar-se. Pero, i això és molt important, es mostren les capacitats diverses que un noi amb aquesta condició pot tenir. No es tracta de mostrar sols parts negatives. 

És la feina de l’actor, però devia ser difícil posar-se en aquesta pell.   
Sí, ho és, perquè s’ha de fer amb molt de respecte i ha de ser creïble, sense estereotips. L’actor, en Gerard Vives, ha fet un treball personal molt a fons. Va estar molt en contacte amb les famílies i amb un centre d’aquí, de Montcada, per donar-li el màxim realisme; a banda del treball propi d’escenari. 

El més difícil, a l’obra?  
Hi ha moltes qüestions, moltes de contingut, com deia, per fer creïble la història. Però també té una dificultat tècnica, aquesta obra, perquè hi ha molts personatges i molts escenaris. És l’adaptació d’una novel·la i en una novel·la canvies de pàgina i te’n vas des d’un despatx al metro de Londres. Però al teatre la cosa es complic per fer aquestes transicions. 

Més fàcil quan se seguien les unitats d’acció, temps i lloc, oi?   
Ha estat complex, sí. Més senzill, sí, aquelles obres que passen en un menjador durant dues hores. 

Fer teatre amateur, mantenir una companyia, és un esforç gran.  
El nostre grup porta vint anys i hem passat per diferents episodis. Ara ja tots som adults, tenim una estabilitat, i els projectes van sortint. Cal esforç i disciplina, sí, tant per memoritzar papers com per dissenyar tots els elements, des de l’escenografia fins a la música, però és gratificant. 

Imaginem.   
Amb les obres hem anat fent un treball emocional que és valuós per a nosaltres com a persones. Ens ha donat també uns vincles, una unió al grup, que el teatre ha esdevingut una cosa indispensable per a tots. 

Sortir a fer bolos també deu tenir el seu què.   
Oi tant! Per a un grup amateur no és fàcil. Amb aquesta obra, pel muntatge i el contingut, l’hem pogut fer moltes vegades. A la Seu serà la desena o ja l’onzena representació. Vam guanyar el concurs de Santa Perpètua de la Mogoda i vam participar a Sant Quirze del vallès. Fer bolos ens encanta, malgrat tot el trafec que comporta: llevar-se d’hora, venir a muntar, desmuntar... Però molt satisfactori, molt.