Proporcionar a la ciutadania les eines necessàries per destriar la informació del soroll, les notícies contrastades de l’engany i els rumors. Aquest és el paper que haurien de jugar el periodisme i els mitjans de comunicació en un context en què la immediatesa i la superficialitat en què es mouen les xarxes socials ha conduït a una simplificació extrema dels missatges, terreny adobat per als populismes i el deteriorament del debat polític. Ara bé, perquè els periodistes puguin fer bé la seva feina, cal que disposin de prou recursos, desideràtum que contrasta amb la precarització de la professió provocada per la crisi de finançament dels mitjans tradicionals, que malden per sobreviure en un entorn digital i d’aparent gratuïtat dels continguts.
Aquestes són algunes de les conclusions de la taula de debat que va tenir lloc ahir a la tarda al vestíbul del Consell General i que, sota el títol Populisme i mitjans de comunicació, va servir per reflexionar sobre la relació entre política i periodisme en un món en què les xarxes socials s’estan convertint en la principal font d’informació d’una bona part de la ciutadania. L’acte, organitzat amb motiu del Dia de la Democràcia que se celebra cada any el 15 de setembre, va comptar amb la participació dels periodistes Andrés González-Nandín, Laia Ferré i Stefanie Ruano.
El debat va començar amb la presentació per part de González-Nandín sobre el concepte “populisme” i com aquest ha anat evolucionant des dels seus orígens, que es remunten a final del segle XIX, fins al moment actual en què, segons el periodista, “s’ha banalitzat per evitar el debat ideològic de fons”. En aquest punt, González-Nandín va ser especialment crític amb el paper dels mitjans que “en comptes de ressituar el debat, moltes vegades contribueixen a aquesta banalització”.
Pel seu cantó, la periodista i actualment professora de Comunicació a l’Escola Andorrana de Batxillerat, Laia Ferré, va aportar la visió d’algú que treballa amb joves per alertar que “la seva manera d’informar-se ja no són els mitjans de comunicació, sinó les xarxes socials. I no parlem de Twitter, sinó d’Instagram i cada cop més Tik-tok i els mems”. Davant d’aquesta realitat, Ferré va defensar que els programes educatius haurien d’incorporar una formació específica en l’ús d’internet i les xarxes socials per tal que els joves ho facin “de manera crítica, sabent discernir què és una font fiable d’una altra que no és ni fiable ni és veritablement una font”. A més, va apuntar que aquest tipus de formació no s’hauria de deixar per al batxillerat, sinó que hauria de “començar molt abans perquè, si esperem a batxillerat, ja anem tard.”
Finalment, la periodista i també community manager Stefanie Ruano es va mostrar especialment crítica amb el símil que se sol fer de les xarxes socials com a “plaça del poble”. Ruano va recordar que les xarxes socials “no són un espai públic, sinó que pertanyen a empreses privades que tenen els seus interessos particulars i que es resumeixen bàsicament a fer negoci” Aquesta qüestió va portar a parlar del famós “algoritme” pel qual els usuaris de les xarxes veuen determinats continguts i no uns altres. La conclusió generalitzada va ser que això empobreix encara més el debat polític, ja que “cadascú se sent reafirmat en allò que creu”. Davant d’això, l’únic antídot possible és tenir un “esperit crític” i, per aquest motiu, el (bon) periodisme és “més necessari que mai”.