Quan s’havia vist en aquest país una cua, respectable i a temperatures tan fresquetes, per entrar a una conferència? També és cert que esperaven l’obertura de portes, però Déu n’hi do, en aquesta Andorra de resposta usualment esquifida a les propostes culturals. També és cert que hi havia aquesta trampeta oculta, aquest ham tan llaminer de la televisió. 
“Crims és periodisme o una altra cosa?”, etzibava la presentadora, Ester Pons, com a primera pregunta. “Partim del periodisme. Fem periodisme d’investigació”, assegurava Carles Porta, l’autor d’aquell llibre que ho va engegar tot: Tor, tretze cases i tres morts. “Però anem una mica més enllà, cap a la ficció: fem un retrat en perspectiva i això requereix elements de pel·lícula”, hi afegia. De fet, puntualitzava Anna Punsí, companya de viatge i l’altra cara visible de l’equip televisiu, “jo que vinc de la ràdio encara estic aprenent a narrar amb plantejament, nus i desenllaç”.  De pas, n’oferia una definició d’això que ells fan: “Som caçadors d’històries”. 
I d’històries sembla que en tenen per a triar i remenar: a Catalunya es perpetren una seixantena de crims a l’any. “Així que nosaltres en tenim per a moltes temporades. No cal que ningú més mati ningú”. La intervenció, és clar, era resposta amb rialles del respectable. Això sí, no tots els crims els serveixen: “Necessitem que hi hagi girs de guió, que hi hagi intríngulis”. Una baralla a la porta de la discoteca i resolta per la policia en un pim-pam poques opcions té per ser portada a la pantalla. 
Però per dur a terme un episodi que converteixi un assassinat en un relat televisivament interessant cal que es compleixin altres requisits: Porta, Punsí i els seus necessiten accedir a documentació, sigui un sumari, unes diligències. A ser possible, unes escoltes telefòniques: “Ja veieu el joc que ens donen”. Però per damunt de tot, els calen personatges, gent que parli mirant a càmera i que haguessin estat protagonistes directes dels fets. “Si parlem amb la policia, que sigui l’agent que ho va investigar, no el portaveu” del cos. “Si el portaveu vol sortir, que faci alguna cosa rara... que d’aquests també n’hi ha”, tornava a bromejar Porta. 
Per què triomfen? “De crònica negra, de redactors de successos, sempre n’hi ha hagut; nosaltres som contadors d’històries, i res no fascina tant com una història ben explicada”. I qüestió interessantíssima: on se situa la primíssima línia del morbo? Tants caps, tants barrets. Hi ha senyals, límits. Però “el morbòmetre no existeix”.