No estan ni en fase de promoció encara, explica Arnau Corberó, que forma part del projecte d’habitatge cooperatiu La Duvella, que previsiblement s’establirà a Martinet: aquí han trobat una previsible complicitat de l’Ajuntament, amb el qual estudien una possible cessió de sòl públic, sobre el qual s’haurien de construir els habitatges. De moment, però, tot és només “una oportunitat”: estan fent l’estudi de viabilitat. Fins aquí només ja ha estat un llarg camí: “Hem estudiat la compra d’hotels en desús, hem parlat amb altres municipis i no  ha quallat, aquesta opció de Martinet sí que sembla viable” per a les cinc famílies que ara mateix contempla el projecte (quatre se’n van desvincular perquè la ubicació no els feia el pes).

Amb dos anys de procés, de llarg camí, ja es veu que no és una solució immediata a la crisi de l’habitatge, i difícilment generalitzable:  només posar d’acord un grup humà ja és  tenir peça difícil al teler. Per què s’hi embarquen? Corberó addueix que aquest model, a mig  camí entre la compra i el lloguer, proporciona “l’estabilitat d’un habitatge que t’has autopromogut i d’una manera més assequible probablement que assumir tot sol una hipoteca per una casa unifamiliar”. Però a banda, puntualitza, “tots els que hi participem creiem en els models comunitaris, a crear xarxes de suport mutu, i desenvolupar alternatives al model d’habitatge tan ferotge del capitalisme”. 

Però, reitera Corberó, emprendre un projecte com aquest “és  un procés llarg, i amb molt d’activisme al darrere”. A banda d’haver-se d’esperar anys fins a veure la vivenda convertida en realitat. “Però en el nostre cas volem ser pioners i aquest és el cost”.

A Ribera d'Urgellet
També entre aquests pioners que volen explorar el model es troba un grup que sembla convençut d’assentar-se a Ribera d’Urgellet. En el seu cas opten per adquirir un immoble ja existent i adaptar-lo a les seves necessitats.  “Portem temps ja, ni sabria precisar quan”, explica una de les impulsores, Virginia Àlvarez. Necessiten per arrencar definitivament el suport municipal (per al canvi d’usos del bastiment), “però en principi són favorables al projecte”. La Generalitat també coneix i sembla receptiva al projecte i compten amb el suport de Sostre Cívic, associació nascuda el 2004 precisament per impulsar el cooperativisme en aquest àmbit. “El nostre no és un projecte enllestit, i l’objectiu que tenim ara és que el grup creixi, que sigui intergeneracional, incloure’n més famílies, calculem que una desena, però això depèn del pla de viabilitat, que és el pas en el qual estem”, hi afegeix. 

La plasmació de tot el procés el veuen a dos o tres anys vista. “Hem de tenir les coses molt clares, perquè una cosa és tenir el teu espai privat i una altra, com s’han de gestionar els serveis que seran comunitaris”, puntualitza. Posar els grups humans d’acord sempre és tasca complexa. 

On viure en cooperativa ja és una realitat és a Gerri de la Sal (Pallars Sobirà), on s’han assentat les cinc “unitats de convivència” de la Tremolina. Va néixer fruit del desig d’un grup d’amics de viure a prop, explica Mireia Ercilla, “i al Pirineu no hi havia manera de trobar habitatge, i menys a prop, per teixir una mica de xarxa entre nosaltres, que també així compartim hort, eines, etcètera”. Trobar lloc va ser complicat, “però no tant”. Van trobar una vella era en desús i la cooperativa va fer la compra del terreny i l’edifici, que es va rehabilitar segons les seves necessitats; espais privats, com pisos convencionals, a les parts altes de l’edifici i compartits als baixos, “tant per a nosaltres com perquè passin coses, per obrir-nos al poble, que és del que es tracta”.  Paral·lelament, també han muntat un obrador compartit, centrat en transformació de vegetals: una manera d’aprofitar el prat adjacent, reconvertit en hort. Més encara: en aquest voler que “passin coses”, treballen també en un projecte –cooperatiu, per descomptat– centrat en l’enginyeria ambiental. “I tenim un projecte econòmic, un viver d’arbres fruiters, Lo Verger”, conclou Ercilla. 

Ja vivint-hi
Van entrar-hi a viure ja el gener del 2024, amb els habitatges acabats, i posteriorment han anat enllestint els espais compartits i, en breu tindran l’obrador en marxa, confien. “Per la resta, nosaltres seguim impulsant el model d’habitatge cooperatiu i si serveix la nostra  experiència per a algú altre, estem encantats de col·laborar-hi”. 

En quines condicions s’accedeix a la vivenda? El model habitual és la cessió d’ús: es realitza una aportació de capital inicial i quan tot està construït s’assumeixen quotes mensuals durant el temps que s’hi visqui, que pot ser de per vida, però la propietat és col·lectiva, de la cooperativa. Quan algú vol marxar, recupera l’aportació inicial. 
Com responen les administracions a aquests projectes d’habitatge cooperatiu? “Depèn dels governs que hi hagi a cada moment a la Generalitat, és clar, són més o menys proactius”, considera Corberó, però en general hi ha línies d’ajuts per aixoplugar-s’hi. Els Consells Comarcals tenen poc a dir-hi i els Ajuntaments “són conscients en general que tenen un problema en el tema d’habitatge i per tant s’agafen una mica a tot allò que els surt”. En el cas de La Duvella, van fer una crida als municipis de la Cerdanya i van rebre una dotzena de respostes “propositives”. La qüestió era que tinguessin sòl disponible, que el disponible s’adaptés i tingués la qualificació necessària “i si s’hi havien de fer modificacions ja era tot molt ui, ui, ui”, puntualitza Corberó. “Així que sí, hi ha voluntat, però fins a cert punt”. A vegades, “perquè els fa por que els veïns ho vegin com la cessió gratuïta de sòl a un promotor privat”. 

En el llarg camí que els interessats a muntar una cooperativa d’habitatge han de transitar –a la Vall Fosca n’hi ha alguna d’altra en marxa, i al municipi de la Vansa i Fórnols un altre grup està sospesant l’opció–, troben alguna mà estesa, com la de l’Ateneu Cooperatiu i la cooperativa d’arquitectes Coop d’Era, apunta Júlia Leigh, que forma part d’ambdues entitats. 

Més enllà dels entrebancs burocràtics possibles, de la qüestió del finançament o altres aspectes pràctics que cal resoldre, un dels punts més complicats de gestionar a l’hora de posar en marxa una cooperativa entre gent que pensa viure a tocar és aquest precisament, indica Leigh. “Costa resoldre el tema del grup, perquè no estem acostumats, no hem crescut vivint en comunitats, la majoria de gent, i llavors abans de posar-se en marxa, cada grup decideix que hi hagi més grau de convivència o menys”. Així, exemplifica, “potser només volen compartir la part exterior de la finca i ja està, o en canvi hi ha gent que té habitatges més reduïts i més petits, i llavors és com si posessin superfície del seu habitatge privat en l’àmbit col·lectiu per tenir, per exemple, una sala-menjador enorme, o una biblioteca per compartir entre totes les famílies”.  I precisament, puntualitza, “aquest tipus d’espais i de compartiments són els que requereixen més gestió emocional i de responsabilitats i de cura del lloc”.

En el vessant pràctic, les cooperatives que es puguin instal·lar a l’Alt Pirineu han de ser necessàriament de poca envergadura, “els projectes que tenim són projectes d’una escala molt petita i que és segurament el que té sentit, perquè en un poble de mig centenar d’habitats no pots de cop i volta posar trenta habitatges nous”, recorda l’arquitecta, i això repercuteix en el projete, perquè “una escala més petita fa que no surti tan rendible econòmicament i que no sigui tan accessible per tothom en preus de les aportacions inicials, les quotes...”

La fórmula, però, conclou, és una eina per lluitar contra la mercantilització, amb uns habitatges “amb  els quals mai no es podrà especular”.