Com hem arribat fins aquí? Aquesta és la pregunta que es plantejava i que la doctora en geografia humana i econòmica, Maria Jesús Lluelles, responia ahir per encàrrec del Grup d’Exsíndics i Exconsellers (Gesco). La resposta la donava mitjançant “un viatge a través de la història dels segles XX i XXI”, que començava amb les imatges dels anys 1910 i 1920 dels principals nuclis de població del país, on els carrers eren de terra i l’activitat ramadera i agrícola es trobaven en recessió, obligant molts andorrans a emigrar, sobretot cap al nord, a Occitània, i al sud, a Catalunya.

Ja aleshores el Consell General buscava diversificar l’economia, per via d’unes concessions que no sempre van funcionar i millorar les comunicacions, segons va explicar Lluelles. Un 20% de la població emigra i als anys 30 s’arriba al mínim d’habitants: 4.042. Així s’arriba a les dècades dels anys 30 i 40 marcades per les “ànsies de la població per entrar en una nova època”. Políticament, va ser molt convulsa: lluites per ampliar el sufragi universal als homes majors de 25 anys, pel control del sistema educatiu i amb Espanya qüestionant el copríncep episcopal i buscant que el càrrec recaigués en un equivalent al president de la República de França i copríncep francès.

La concessió de Fhasa “és la clau” de l’evolució del país: es crea la xarxa de carreteres, arriben nous treballadors i es genera cert dinamisme econòmic gràcies a la millora de l’accessibilitat i l’arribada dels primers turistes. També és pels enginyers de Fhasa que es comença a crear un incipient sector de l’esquí. Ara bé, l’època també està marcada per les guerres, que porten refugiats al país i fan augmentar el consum. És quan té lloc “la intervenció més directa del mercat” per part del Consell, segons Lluelles, buscant assegurar el aprovisionament i evitar la pèrdua de productes per la via del contraban. Aquella època comença el que la doctora va batejar com a “fenomen comercial transfronterer” al Pas de la Casa. Les compres ja eren el principal motiu de visita dels 26.000 turistes que es rebien a la data.

El 1950 és el “decenni frontissa”, amb elements de les èpoques anteriors però que “ja albira canvis”. Després del trencament de relacions entre França i el síndic Cairat, i un cop aquest claudica davant les exigències franceses, es recupera el dinamisme i ja arriben al voltant de 300.000 turistes. I s’estrena el primer teleesquí i el Sindicat d’Iniciativa comença la seva activitat per atreure visitants.

L’expansió econòmica arriba als anys 1960 amb la política del síndic Julià Reig, que es pot resumir amb “gas a fons”. El pressupost públic es multiplica per 15 i es creen escoles a totes les parròquies, l’hospital, la CASS i la caserna de bombers al centre d’Andorra la Vella, entre d’altres. La població creix un 117% i els turistes arriben als 2,3 milions al final de la dècada. Comença l’auge del sector hoteler, al qual molts s’han reconvertit deixant el primari. El que es planteja aquests anys s’aconsegueix entre els 1970 i els 1990: una setena parròquia, el sufragi universal, també per a les dones, la reforma institucional que evoca en la Constitució... Són temps de consolidació del model econòmic i torna la preocupació per la dependència econòmica d’un sector, ara el turisme, i es presenten diversos estudis per abordar la diversificació. És quan comença el procés d’aproximació a la Unió Europea per mitjà de l’acord duaner. La població creix, ja són 66.000 habitants. Es creen nous atractius turístics, com Caldea, i s’arriba als 9,5 milions de turistes.

I així s’arriba al nou mil·lenni, en el qual “déu-n’hi-do” a les dificultats i entrebancs als quals s’ha enfrontat Andorra: globalització, l’etiqueta de paradís fiscal, la crisi financera del 2008 i la derivada de BPA el 2015. I sense oblidar la pandèmia de la Covid-19 el 2020. La necessitat de diversificar s’ha fet “més imperiosa” i continua el procés d’aproximació a Europa.

En definitiva, s’ha seguit una evolució “lògica”. Una conclusió que també va subscriure el síndic general, Carles Ensenyat, que va concretar que aquesta evolució lògica “ens ha de portar a no quedar aïllats –com en algun moment de la història ens havia passat– per evitar dependre en gran manera de la decisió d’alguns que, molt sovint, no ens volen massa bé”.

Ara bé, l’evolució també ha portat a una “desconnexió progressiva de la societat andorrana amb les seves institucions”, i per a Ensenyat seria important recuperar la manera de governar anterior, “una política no professional, de proximitat i amb pactes amplis, és a dir, objectivitat, tocar de peus a terra i no imposant les grans decisions”, ja que han estat “les claus de la nostra pau centenària”, i a més, davant els problemes globals i locals “cada vegada més complexos” on cal “evitar caure al simplisme excessiu o al populisme bonista”, recuperant aquesta dimensió “la connexió i la confiança entre polítics i electors es veurà reforçada i, de retruc, també ho faran les nostres institucions i la nostra democràcia”.