Casandra Vicente (Seu d’Urgell, 1993) treballava a Google, a Irlanda, quan va esclatar la malaurada pandèmia. Va ser el moment de tornar a Catalunya i buscar refugi i va ser en un lloc tan apartat i encara pretecnològic com Ortedó on va començar a gestar Oshun, una plataforma que s’emmiralla en gegants com Airbnb o Booking, però focalitzada en el body art. L’experiència de posar en marxa el negoci i, més encara, la de mantenir-se i anar creixent, l’exposarà divendres en la segona Trobada Empresarial d’Innovació Digital que se celebrarà a Sant Domènec. Organitza Viure als Pirineus, amb suport de l’Ajuntament. 
Vicente explicarà com va posar en marxa una plataforma digital en un sector que és, d’entrada, “zero digital”. Per començar, la gènesi de la idea: l’emprenedora treballava aleshores a Google, a Dublín, explicàvem, quan es va adonar –“i era una necessitat pròpia també”– que hi havia una massa ingent de persones fent cerques sobre tatuatges, pírcings i altres formes de decoració corporal, com la micropigmentació. Quan diem una massa ingent no és una exageració: fregava els deu milions de cerques vinculades al body art al mes i només des d’Espanya. “Així que tens plataformes que t’aconsellen un restaurant o un hotel, però en aquesta qüestió no hi havia absolutament res”. Un claríssim nínxol desatès, un buit que podia omplir. 

“No érem quatre gats precisament, hi havia una oportunitat realment”, prosegueix l’emprenedora. Amb més dades: “Hi ha coses que s’obvien, com que ara mateix se supera el 40% de la població ja tatuada i s’estima que els pròxims cinc anys creixerà a un ritme del deu per cent”. Una forma més d’expressió d’identitat, com el pentinat o la roba, puntualitza. I aquí estan ells, Oshun, per afavorir que la demanda es trobi amb l’oferta. 
Però els projectes es mouen o (potser) moren, així que el de Vicente també evoluciona. “Hem anat pivotant, amb més idees per beneficiar el sector del tatuatge. Per exemple, quan els NFTs es van posar de moda, nosaltres vam crear la primera col·lecció de digital tattoos”. Es tractava d’ajudar els artistes del tatuatge, que creen obres d’art on el llenç és la pell, defensa Vicente, poguessin comercialitzar el seu treball també en format digital. A aquestes altures integren uns dos mil artistes de tot Europa. 

Nexe entre els actors
“Però més enllà d’aquesta tecnologia blockchain, podem treballar en molts àmbits, i ara mateix ja no treballem tant per al client final, sinó que els clients nostres ja són les empreses”. Què vol dir? “Moltes empreses veuen en el sector del tatuatge una eina per connectar amb el públic més jove, o per treure nous productes i serveis, o per dinamitzar les seves marques”.  Així, poden fer estudis de mercat, “per exemple, hem treballat per a farmacèutiques que posen a la venda, posem per cas, cremes de decoració, i els hem ajudat a accedir al sector”. Una altra línia se centra en els esdeveniments: “imagina que algú fa una festa i vol que hi hagi tatuadors, doncs nosaltres ens encarreguem”. 
Ara, relata Vicente, estan a punt d’abordar una altra via de negoci, la del licensing. “Moltes de les coses que la gent es tatua al final són marques, com per exemple un superheroi que pertany a Marvel”, argumenta, i les marques no estan rebent res per aquest ús, com sí que ho fan quan es comercialitzen, posem per cas, samarretes, que sí es fan sota llicència. Així que Oshun ajuda les marques a crear col·leccions de tatuatges oficials, a comercialitzar-los amb certificat d’autenticitat. En resum, es tracta d’actuar com a intermediari, com  a nexe, entre els diferents actors interessats en el sector del tatuatge. 

Un matalàs
El camí s’explica ràpidament, però transitar-lo és “molt difícil, i que tinguis la millor idea no significa que tindràs èxit”, adverteix l’emprenedora. “Han estat molts esforços, molts anys estalviant per llançar-me a emprendre, molt de temps fent un matalàs per esmorteir els probables fracassos i errors, que en principi en són molts. En aquest camí des del 2021 podríem haver mort quatre vegades”. 

Alturgellenca d’origen, la seva vida professional s’ha desenvolupat essencialment a Barcelona, amb el parèntesi dublinès. Es plantejaria ubicar el seu negoci al Pirineu? La resposta és un no molt raonat (i raonable). “A la Seu i la comarca es viu molt bé, és fantàstica, però la transformació digital no és possible sense la infraestructura de comunicacions necessària”. És a dir, que faria riure a molts (o fer-se creus) si hagués d’explicar com se les empescava per caçar cobertura en els temps d’Ortedó, amb el mòbil penjat al balcó. “Si vols digitalitzar les empreses, sigui del sector que sigui, necessites xarxes robustes, una bona connectivitat; si no, parlar de digitalització és il·lusori”.  També necessita del suport real de l’Administració com a part activa de l’ecosistema que afavoreixi la digitalització. Començant per línies d’ajuts realistes“. I aquí encara no hi ha una cosa ni l’altra”. Discursos a banda.