‘La violència de gènere a Catalunya. Una mirada multidisciplinària’ comença el 5 de desembre. Recordem-ho avui, Dia internacional de l’eliminació de la violència contra la dona. Vostè  hi participa. 
Jo exposaré la teoria del cicle de la violència de gènere, de Lenore E. Walker, que va ser la primera psicòloga que, als anys cinquanta, va explicar aquestes fases que comporta i les raons per les quals aquest cicle de violència es va mantenint, com es retroalimenta, com fa que es produeixi un cercle del qual la dona no surt. 

Des de fora és habitual preguntar-s’ho.  
Hi ha una lluna de mel, de voler estar sempre amb aquest senyor, que és molt persuasiu. Hi ha la primera fase, en la qual es va acumulant tensió: comença a imposar una forta tensió que augmenta de manera gradual. Les típiques reaccions quan la dona es maquilla, o per com vesteix, o la mira un altre home: li entra un atac de banyes. 

Mala peça al teler.  
Sí, i comencen els retrets: “per què parles amb aquest? ets una mica ligerita” i tot plegat. Comença la intimidació psicològica. La víctima intenta explicar-s’ho: està gelós perquè m’estima. 

I un be negre. Per què no se l’engega de patac?
Però el justifica. No l’engega perquè hem d’entendre aquests tres passos en el cicle de la violència. Penseu que aquests maltractadors són persones molt persuasives. Et regalen roses, et porten al restaurant més chic, et diuen que ets la dona més magnífica... et fan sentir com una princesa. 

És clar.  
Just després és quan comença a desqualificar-te. La víctima comença a sentir-se ansiosa i, per no fer-lo emprenyar, comença a canviar la seva actitud, per evitar el conflicte, per adaptar-se a l’agressor. Aleshores el comportament es va reforçant: l’agressor incrementa el control, la intimidació. 

Segona fase.  
Exposició o episodi de violència, s’anomena. Ja entrem en agressions sexuals, en el no és sí. O la violència física. Mirades intimidatòries, aixecar-te la veu... Fins i tot hi ha actes com escopir-te a la cara. O collar-te econòmicament: et tinc agafada, t’excloc de tot l’entorn social i familiar. La víctima pateix dolor físic i emocional, se sent indefensa, vulnerable, i cada cop s’acovardeix més i més. 

Entra en el cercle viciós.
 Sí, perquè aleshores arriba la tercera fase. Després de l’explosió de violència, comença la fase del penediment i novament lluna de mel. L’agressor es mostra penedit, demana perdó i promet que canviarà, comença a posar-se romàntic novament. 

La víctima s’ho creu?  
Creu que pot canviar. Reforça la decisió de quedar-se a la relació. Però amb el temps el cicle recomença. És un cercle infinit i la víctima no sap com sortir-ne. 

Fins i tot quan ha assumit que ell no canviarà.   
Podem comparar-ho amb una addicció: n’ets conscient però aguantes amb aquest individu perquè tens l’autoestima molt minada i potser tens criatures i no te’n surts econòmicament.

Des de fora, tot sembla fàcil.  
Fins i tot a l’entorn la dona li diu “no, no, es posa gelós perquè m’estima”. Ho amaga. 

Ningú no pot actuar contra la seva voluntat.   
Com ajudar? La millor fase per ajudar és la de la lluna de mel o penediment. Si sospites, o saps, que algú proper està patint violència masclista, hi ha un detall molt important: normalment ja no t’agafa el telèfon, o mentre estàs amb ella, observaràs com ell li truca o envia missatges de control constantment. Tu ho veus. Però està contraindicat, si tens la sospita –i normalment és, malpensa i l’encertaràs– dir-li que l’està maltractant, perquè la víctima se’t tancarà en banda. 

Justa la fusta.   
Has d’anar molt a poc a poc, trucar-li, no deixar-la de banda, esperar que tingui la confiança, l’autoestima més alta, per obrir-se. Pots dir-li: “ara se’n penedeix, però fixa’t que ja t’ho ha fet més cops”. Ella inicialment pensa que ell canviarà, però com més cops es repeteix el cicle de violència, més clar té que no serà així, perquè és mecànic, en tots els casos. 

El perfil dels paios?   
La violència masclista no entén ni de classes socials, ni d’edat, ni de raça. L’associem a persones de baixos recursos, però és incorrecte. Passa entre gent que ni t’ho pensaries. El rol de víctima i agressor és molt diferent dels seus rols socials. 

Què fem contra tal xacra?  
El quid de la qüestió és la prevenció, i això es fa des de l’educació. Com han viscut aquests maltractadors? Si creixen en un ambient de maltractaments, ho repetiran per imitació: aprenentatge vicari, observacional. Amb actituds com “m’he separat de la dona i la mare ja em deia com és que no li havia fotut d’hòsties”. I per part de les dones, sobretot de les més jovenetes, hauríem d’evitar aquesta idea de “m’agraden  los malotes”.