Situem-nos al juliol del 2022. Reunió a la Moncloa entre el cap de Govern, Xavier Espot, i el president de l’executiu espanyol, Pedro Sánchez. Imatge somrient a la porta i titulars posteriors explicant que els treballadors fronterers també quedarien aixoplugats pel subsidi d’atur en cas de desocupació involuntària. “Cal que trobem ja una solució, fa molts anys que existeix aquesta reivindicació”, deia Espot en aquell moment, i aquesta solució podria arribar abans que culminés la negociació amb Brussel·les. 
Això recull l’hemeroteca. Però quina és la realitat dos anys i mig i una negociació després? Que de l’atur fronterer ningú no n’ha tornat a parlar, ni està ni se l’espera: això ho confirmen, a hores d’ara, des del mateix Govern. No s’ha incorporat cap punt en relació amb aquest aspecte, expliquen, i aquest col·lectiu, –que actualment supera les 1.800 persones, i creixent– està exclòs de percebre cap ajut en cas de desocupació involuntària. Ni es contempla ni es contemplarà, pel que deixa entreveure la resposta de l’Executiu a aquest mitjà. 
El que es plantejava en aquell 2022, segons recollia la premsa, era treure el requisit de residència per tenir opció al subsidi i que, d’aquesta manera, arribessin a beneficiar-se tant fronterers com exresidents espanyols exactament amb les mateixes condicions i exigències que qui visqués al país. Aquesta és la idea que el cap del Govern andorrà posava damunt de la taula en la reunió amb el seu homòleg espanyol. Declarava aleshores que “crec que nosaltres ja hem fet el procés necessari per poder fer una proposta ferma en aquest sentit que pugui convèncer Espanya” i confiava que “no calgui que aquesta qüestió es posi damunt la taula d’una forma tan intensa durant la negociació dels annexos de l’acord d’associació relatius a la seguretat social i els drets socials”.
Lluny, oblidada per preocupacions més peremptòries –per a ambdós protagonistes: Madrid queda molt lluny– queda aquella bona intenció de “treure dels llimbs” aquest important gruix de treballadors, principalment afincats a la comarca de l’Alt Urgell. Tampoc és que a l’agenda de les autoritats locals i comarcals la qüestió tingui una gran presència. 
Els treballadors fronterers queden, doncs, sense cap tipus de cobertura en cas de perdre la feina. Ni a Andorra, ni a Espanya, on tampoc poden percebre l’ajut a l’emigrant retornat. Les úniques cobertures possibles anirien per la banda de l’ingrés mínim vital, complint els requisits per accedir-hi.  
Si bé l’argument utilitzat fins al moment per sostenir aquest “llimb” és que a Andorra l’atur és estructural, hi ha situacions excepcionals –recordem la pandèmia del coronavirus o mirem el desastre per l’aiguat a València– en què una massa important de persones podria veure’s afectada i quedar-se sense feina, sense cap cobertura legal que els empari, cap dret consolidat, més enllà d’una hipotètica bona voluntat dels Estats.