Maricel Chavarría és conscient que el llenguatge no és innocent i que, sovint, és una eina política i de discriminació que el feminisme fa dècades que denuncia. Parlem amb la periodista cultural i fotoperiodista sobre la xerrada que impartirà aquest dijous a les 19 h a l'Espai Caldes en el marc del cicle Transversals.
Està a favor de totes les formes del llenguatge inculsiu?
El feminisme fa dècades que defensa l’ús de formes neutres sempre que sigui possible i, en tot cas, el desdoblament només si és estrictament necessari. La lingüista Eulàlia Lledó, una de les autores que va proposar estratègies lingüístiques per promoure la visibilitat de les dones, advocava per l’ús de paraules que evitessin especificar el sexe. Per exemple, parlar de la direcció i no dels directors; del personal mèdic, no dels metges; de la gent de negocis i no dels homes de negocis; o del personal de la neteja i no de les dones de la neteja, auxiliars de vol i no hostesses. No hi pot haver res més inclusiu que prescindir dels masculins i femenins. Però, dècades després, a molta gent encara li costa ser conscient que disposa de termes com ciutadania o humanitat, i que pot utilitzar 'tothom' en lloc de 'tots i totes'.
És necessari el desdoblament o és millor buscar alternatives més neutres?
Han estat la política i els discursos que aspiren a arribar al màxim nombre de vots els que han optat per desdoblar de manera infatigable, creant textos més farragosos. En alguns aspectes s’ha avançat: fa un temps ens semblava espantós dir 'funcionariat' o 'professorat', i ara ja no ens sembla tan estrany. Pel que fa als símbols com @, va ser un intent "cool" de semblar moderns, però com a solució, tenia els dies comptats. Aquestes situacions no són exclusives de les llengües romàniques, on les formes masculines i femenines es formen afegint un morfema a l’arrel. La llengua no és ni sexista ni racista, sinó una radiografia del que es pensa. L'anglès, per exemple, no afegeix morfemes d’aquest tipus, però això no evita que la població que el parla sigui igualment víctima de sexismes: és lògic referir-se a una dona escriptora (woman writer), però no a un home escriptor. Ells són la norma; elles, l'excepció.
I què en pensa del 'totis'?
La invenció de termes mai ha estat un objectiu del llenguatge no sexista. Ja n'hi havia prou amb aspirar a que es reconeguessin formes femenines per a determinades professions. Sense anar més lluny, van passar 65 anys des que hi va haver la primera diputada a les Corts Generals d’Espanya (Clara Campoamor ho va ser el 1931) fins que la Real Acadèmia de la Lengua es va dignar a recomanar l’ús de la forma femenina diputada, ja que fins al 1996 es parlava encara de la diputado i les dones ja representaven el 22% a l’hemicicle. En qualsevol cas, val la pena preguntar-se a què obeeix la determinació política d’imposar a la ciutadania una paraula inventada i inexistent en català com 'totis', especialment quan la nostra llengua ja disposa del terme 'tothom'.
Hi ha lingüistes que s'han mostrat contraris a l'ús del llenguatge inclusiu, com Carme Junyent, que creia que el llenguatge inclusiu implicava només una modificació de la llengua i en cap cas de la societat.
Sens dubte, la llengua és un dels molts camins amb capacitat per crear una societat més igualitària. De fet, les resistències al canvi per part del poder polític i lingüístic ens informen de com d’important és no ser ignorades. Perquè una cosa és l’economia del llenguatge i una altra, molt diferent, és fer un ús excessiu del masculí plural genèric, que no és innocent; al contrari, acaba per negar les dones.
Llavors, com podem trobar un equilibri entre l’economia del llenguatge i la igualtat?
Quan el 2009 la Unió Europea va voler redactar un manual per promoure el llenguatge no sexista (evitar opcions lèxiques que puguin ser interpretades com a sesgades, discriminatòries o degradants per implicar que un dels sexes és superior a l’altre), l’Eurocàmara va denunciar justament la convenció gramatical que afecta la majoria de les llengües europees: el masculí s’usa com a inclusiu o genèric, mentre que el femení és exclusiu, referint-se només a les dones. Vivim en una societat androcèntrica que encara pensa que l’experiència masculina és universal. Si no ens fem visibles, serà difícil aconseguir una igualtat real.
Hi ha qui diu que "les llengües no canvien amb intervencions directes, sinó que ho fan de forma més orgànica". Com i qui hauria d'incloure-ho, doncs, perquè el canvi sigui progressiu i no se senti com una imposició?
El feminisme ha hagut d’anar amb peus de plom per no trepitjar cap ull de poll amb les seves demandes lingüístiques. Sempre ha sabut que només aconseguiria que l’Acadèmia normalitzés allò que ja era d’ús públic, tant pel que fa a la introducció de formes en femení com a les esmenes sobre accepcions sexistes que el diccionari encara tenia reservades a les dones. Per això s’avança tan lentament. El 2001, la RAE va decidir que ‘miembro’ valia per a ambdós sexes, i encara ara és així: el terme ‘miembra’ els resulta absolutament impensable.
Les guies de llenguatge inclusiu potser arriben als professionals de la comunicació, però no acaben de traspassar a la resta de la població.
Si són propostes orgàniques i lògiques, eventualment sí que acaben traspassant.
En el fons, és una forma de respecte cap a les persones no binàries…
Respecte és el que les dones porten demanant fa molts segles, i no són un col·lectiu minoritari ni divers. Són la meitat de la societat i tenen dret a la meitat de tot. La gent hauria de ser conscient que no és innocent aquesta aposta per suposadament visibilitzar les persones ‘no binàries’, les de ‘gènere fluid’ o les que senten que porten incorporats ‘dos esperits’ dins seu. Per descomptat, tothom ha de ser lliure de sentir-se com vulgui, però advocar pel terme inclusiu 'totis' implica que la població està d’acord en definir les persones per una entitat de gènere que depèn única i exclusivament de la pròpia subjectivitat.
I com es poden equilibrar els drets de les persones no binàries amb les reivindicacions històriques de les dones?
Aquesta subjectivitat es construeix negant qualsevol evidència sobre el sexe biològic; de fet, es construeix afirmant que les creences sobre el gènere defineixen el sexe. I a ningú se li escapa en quina posició de desavantatge deixa a les dones (el 52% de la societat) aquesta manera acientífica i arbitrària d’interpretar el món, obviant-ne les desigualtats. No cal que recordem el silenci administratiu que es va produir durant les Olimpíades de París, quan Imane Khelif va aconseguir la medalla d’or de boxa competint amb una avantatge perillosa contra dones.
Parla del wokisme i del queerisme. Quina relació tenen amb el llenguatge inclusiu?
El feminisme polític ha estat sempre molt crític amb el constructivisme cultural derivat del gènere, és a dir, amb la necessitat d'assumir rols de feminitat diferenciats dels rols masculins. Un dels seus objectius ha estat abolir el gènere i coeducar, per assegurar-se que nens i nenes poguessin jugar a qualsevol joc sense que aquest fos considerat propi de nens o de nenes. Per tant, és evident que l’agenda del moviment queer (que obliga la societat a regir-se pel gènere sentit de les persones) és completament oposada a l’agenda feminista. Seria dubtós afirmar que 'totis' sigui una aportació feminista a la societat de parla catalana.
Així doncs, la cultura woke i el moviment queer poden coexistir amb les reivindicacions feministes sense contradir-les?
Encara més dubtós seria pretendre que parlar de "persones uteroportants" no és cosificar les dones. Tot i així, la cultura woke, que vetlla per les minories, ha arribat fins a uns extrems força inusuals: fins al punt que, per no ofendre les persones transmasculines (dones que se senten homes i que segueixen tenint úter), no es dubta a despersonalitzar la resta de dones de tota la societat, reduint-les a la seva funció reproductiva. Un lloc del qual, per cert, els ha costat molt sortir (i encara els costa en alguns llocs del planeta).