Aquesta emigració de les gents de Tuixent-La Vansa cap a l’Argentina a mitjans segle XIX proporciona històries de novel·la. Una rere l’altra. Santiago Roca Iturralde és conscient de la peripècia d’uns avantpassats que s’ha entestat a recuperar. Des d’allà. 

1842. 
Francisco Roca i Cusí va néixer a la dècada de 1840 a Tuixent i arribaria a l’Argentina dues dècades més tard. Es va casar a Buenos Aires en 1873. L’acta de matrimoni estava en una iglésia de la capital argentina però s’havia cremat. I em preguntareu: aleshores com la vas trobar? En els testaments d’ell i la seva dona, Josefa Busquet Sobré, també de Tuixent. Tots dos van emigrar amb els seus germans.

Avui...
Els seus descendents devem ser una de les branques més grans d’aquelles gents vingudes del poble de Catalunya. Devem ser un centenar o així.  També es van radicar per Uruguai, l’Amazonia, Estats Units... 

Vides de novel·la. Un d’ells ho va deixar per escrit. 
Sí, un germà de Francisco va escriure allà pel 1880 unes Miscelanias folclóricas, on recull com eren els casaments, els jocs, les relacions... i al pròleg ja diu que hi havia aleshores més de 180 persones de Tuixent a Argentina. Imagina quants descendents ara!

De quantes generacions enrera parlem, en el seu cas?
Jo, Santiago; el meu pare, Guillermo Esteban, un nom tradicional de Tuixent que es conserva aquí; l’avi, Alberto Ramon, que és nascut ja a Bolívar, una de les ciutats on es van establir els de Tuixent. Francisco Roca Busquet és el fill d’aquest matrimoni.  

Van comprar una finca: ‘Los 14 jagüeles’. Què vol dir?
No estic del tot segur però són unes depressions en el terreny, crec. És una finca que compren entre uns quants descendents de Tuixent. Es van vendre tot el que tenien i van viatjar en un vaixell a vela. S’instal·len a Buenos Aires i es van desplaçant cap a l’interior: pasturejaven ovelles, entre d’altres oficis. Al 1865 ja se’ls localitza en el primer cens nacional fet al país. Com els Guardiola, Pascuet, Cusí... S’estableixen en ciutats properes a Buenos Aires, com 25 de Mayo -la data del primer pueblo patrio-, i es reparteixen per pobles com Lobos. 

Es desplacen
Al sud i l’oest, cap a la Pampa,  i a San Carlos de Bolívar és on compren la finca, entre tot un grup que eren parents entre ells. I és curiós com es divideix després el terreny: agafen uns petits pals i segons la llargada del que agafi cadascun li toca el seu tros. 

I no va ser font de problemes?
No, no... eren família i tenien altres negocis junts.  La meva part de la família, però, ja no tenim res allà. Els Busquet sí, encara en tenen una part. I d’altres encara tenen la seva quinta o algun ramat o conreus. 

Ha resseguit els altres negocis que van engegar?
Als censos de població al 1869 figuren com llauradors, com eren a Tuixent. Peons del camp i alguns ja com a comerciants, però eren els menys. Però segons les memòries de Pedro Busquet, van tenir la sort de creuar-se amb un governador de la província de Buenos Aires, cap al 1870,  que reconeix la feina que feien i comença a donar-los algunes terres perquè es puguin establir a la zona de Lobos. Ells aleshores comencen a obrir una sèrie de pulperías. 

‘Pulperías’?!
Crec que això és un terme del nostre lunfardo, la nostra llengua col·loquial. Són aquells establiments, ara ja en extinció, que eren llocs d’intercanvi on aconseguies de tot: de pa a estris per al cavall. Com un supuermercat d’avui. Però a menor escala. Una posta en el camí. 

Entenem. 
Tant Roca com els cunyats havien començat per aquí. Les pulperías es deien La Colorada i La Araza. Segur que aquest negoci els va permetre reunir els diners per comprar la finca. Eren petits terratinents i amb l’ampliació els fills ja es converteixen en estancieros. Es dediquen al ramat boví i oví i van poder millorar la qualitat de vida. I les següents generacions ja van poder estudiar: alguns han arribat a ser advocats, veterinaris, fins i tot algun va entrar a la política. 

Com ha estat de difícil refer tot aquest viatge al passat?
Moltíssim. Per començar, jo soc de la ciutat de Dolores i Bolívar no em queda a prop precisament. Així que fins que la informació no va estar en línia jo no em podia permetre anar als arxius de les esglésies a consultar documents. Però un cop trobats els registres, els  noms dels quatre fills, volia anar enrere i no trobava l’acta de matrimoni.

Un atzucac. 
Però vaig tenir la sort que l’any passat van penjar els registres d’inhumacions del cementiri de La Plata, on havien tingut la darrera residència els meus ancestres Roca i Busquet, al 1895. Així que quan trobo la data de defunció, bravo! Ara bé, seguia sense saber que eren de Tuixent, perquè en cap de les actes consultades figurava. Deia que eren espanyols i prou. És habitual. 

Anava a cegues, doncs.
Però ja tenia relació amb altres descendents de Tuixent i tenia sospites, intuïcions. Coneguda la data de defunció, vaig buscar el testament, que era lògic que haguessin fet. A l’arxiu civil corresponent vaig trobar la successió de cadascun d’ells, amb el nom dels pares de cadascun d’ells i sí, això em va permetre tancar el cicle. 

En total?
Uns vint anys de recerca. En acabar, l’emoció ha estat gegant. 

 

Imaginem.

El meu pare va estar de viatge per Espanya, en 2016. Va anar a Barcelona i li vaig dir "mira a veure si pots anar a Tuixent i coneixes algun Roca". I va conèixer l'oncle de Josep Moles [forma part del grup de recerca amb Santiago Roca i Josefina Busquet que han reconstruït la història d'aquest èxode]. Francesc Roca Puigdemassa. Va ser molt graciós, va explicar després, perquè es van reconèixer en la fisonomia. "Jo dec ser d'aquí perquè m'assemblo a la gent d'aquí", es va dir el meu pare.

Per què aquest interès seu en fer aquest viatge de vint anys?
Ja participava en grups interessats en genealogia des de fa molts anys. Grups de Yahoo!, de correu, mira si fa anys. També he anat buscant els ancestres de Navarra, d'Iparralde, de Galícia... No coneixia la part catalana i en buscar informació anaven apareixent noves dades. A la família em diuen l'ambaixador: sempre amb papers d'aquí cap allà i dient: "tu ets parent d'aquest o aquell altre".

Feina a consciència.
És normal que sàpigues el nom dels avis, però la gent tira enrere i ja es perd, és clar. Jo sé fins al nom del meu rere-rebesavi. Vaig començar amb la meva família i vaig continuar buscant llaços familiars en amics. Però no ho vaig sistematitzar fins que no vaig entrar en contacte amb Josep Moles. És apassionant reconstruir la genealogia de tot un poble.

Sobretot quan la informació és escassa.
És clar, amb molta informació perduda en esglésies que es van cremar, per exemple. Però s'ha anat creant una mena de cadena: la gent veu les dades que compartim en línia i em contacta. Compartim fotos i veiem qui s'assembla a qui, i compartim cartes on expliquen les seves històries. Es forma una cadena sòlida, molt maca, de gent que comparteix. Són llaços familiars i històrics que malgrat el temps i la distància ens uneixen i ens reuneixen. Sempre saber una mica més sobre els nostres avis.

M'emociona a mi i tot.
Em va contactar una noia: el pare acabava de traspassar un any abans. Recuperar el seu passat va ser com retrobar-se amb ell, de recuperar la història de qui ja no hi és.

Des d'aquí també s'han generat sinergies, amb un oceà pel mig.
Daniel Fité, per exemple, em passa dades. O Cecília Prat. I estem esperant un agermanament entre Tuixent i Bolívar. Quan l'intendent torni de vacances, estem esperant, confiem que es creï aquest vincle. I a Josep li hem dit: tu posa la casa i nosaltres els fons, per crear al poble la casa Tuixent-Argentina que en conservi la memòria al poble. Seria fantàstic!