Un dels divulgadors en ciència i medi ambient més influents, José Luís Gallego passarà per les Jornades del Medi Natural a la Seu, aquest cap de setmana


És obvi el tema de què parlarem: vam pecar d’optimistes? De pensar que una cosa així no ens passaria.

De no haver fet una previsió d’allò que se’ns tirava a sobre, del risc. Durant molt de temps els científics han alertat, com recordava la directora de l’Organització Meteorològica Mundial a Bakú, a Azerbaidjan, on València està molt present.  Hauria de servir per entendre que el canvi climàtic no és qüestió d’inundacions a Bangladesh o incendis a Califòrnia, sinó que causa catàstrofes al cor d’Europa. Ho sabíem i no hem tingut l’audàcia i la valentia d’actuar. 

Som mala gent: sempre hem pensat que això els passa als altres. 

Aquesta és la percepció, sí, dels mal anomenats desastres naturals, que són desastres humans. Si a la conca del barranc del Poio hi hagués hagut només l’albufera, no estaríem parlant del que parlem: les aigües haurien baixat per on sempre i haguessin desaiguat. Però hi hem posat 250.000 persones i la tercera àrea metropolitana d’Espanya. 

Desplaçar ara ciutats senceres... què fem?

Sí, és complex. Però espero i desitjo que els edificis no es tornin a construir exactament i al mateix lloc. S’ha d’equilibrar el territori, esponjar-lo. Ja sabíem que és zona d’elevadíssim risc d’inundació.  L’aigua té memòria, sap per on ha de baixar, ni que sigui cinquanta o dos-cents anys després. Si li poses obstacles els passa per damunt. Vam veure riels de ferrocarril retorçats, com plastilina. 

Les muntanyes de cotxes: una metàfora? Són precisament part del problema. 

Una metàfora, sí, sí, es pot veure així. Els cotxes, el vehicle privat, com a grans emissors de gasos d’efecte hivernacle, responsables del canvi climàtic, i els cotxes com a testimoni i víctima de les inundacions extremes. Arrossegats per un fenomen que indirectament han multiplicat, sí.

Canviar un pla urbanístic és complex, però i començar per bons plans de transport públic?

Hem d’extreure conclusions, sí: el primer informe sobre canvi climàtic és ja del segle XIX.  Allò que ha passat, pot tornar a passar en qualsevol lloc del Mediterrani; totes les poblacions al voltant d’un riu haurien de prendre molt bona nota. Sigui el Túria o el Valira. Els fenòmens meteorològics seran cada cop més recurrents i un 15% més extrems. 

Si li dic Donald Trump...

... jo callo, perquè és una decisió que ha pres el poble nord-americà. Una altra cosa és que se’ns gira feina als ciutadans del món que creiem que calen mesures per prevenir i mitigar el canvi climàtic; ara tenim un problema més gran, sense els Estats Units durant quatre anys. 

Mínim. 

Si em dius Trump, jo dic Unió Europea i Xina. El que fan a la Xina és absolutament esperançador: sense llum, sense focus, sotto voce, han reduït més del 5% les emissions de carboni, estan substituint els combustibles fòssils per energies renovables, estan treballant per la mobilitat elèctrica. Ens està deixant pasmats. La Unió Europea continua sent el gran heroi climàtic del planeta, amb polítiques molt ambicioses, que permeten mantenir l’esperança. Estats Units? Ara estarà en standby. Ara bé, hi ha una llum: són un conjunt d’estats, amb llocs com Califòrnia, que és la vuitena potència mundial, i és un dels grans motors de l’acció responsable. Però tindrem a un negacionista a la Casa Blanca: en el pitjor moment, la pitjor persona. 

“Una de les deu persones més influents en medi ambient”, diuen els mitjans. Pel cas que li fem... 

Sí, sí, coses dels diaris... en fi. Però sí, sí, ja fa molts anys que hi treballo, als mitjans, quaranta anys fent articles sobre temes que avui en dia a tothom li sona, la conscienciació ha anat a més. Una altra cosa és si n’hi ha prou. Hem d’accelerar l’acció individual. D’institucions i governs, però també de ciutadans. 

Economia versus medi ambient? 

Com si fos una contraposició, quan és exactament el contrari: l’informe d’un dels millors economistes, Nicholas Stern, va fer un informe el 2006, encarregat pel govern del Regne Unit, amb números, amb calculadora, amb dades econòmiques, i conclou que el canvi climàtic és el més gran fracàs dels mercats a tota la història. Pronostica una caiguda del PIB mundial del 5% abans del 2030. Pensem només en els danys i el cost econòmic de què ha passat a València...¨I sols ha estat un esternut del que pot passar. 

El ciutadà, l’individu, és impotent? 

Ben al contrari. Recordem el que deia Eduardo Galeano: molta gent petita, fent coses petites, en llocs petits, canviaran el món. Som poderosos, la nostra acció no és irrisòria: fer un ús responsable de l’aigua, buscar opcions de mobilitat que no siguin sempre el vehicle privat, respectar la natura. És la base de tot. Si no, la postura no és tan diferent de la de Donald Trump.